A Dejad que las máquinas vengan a mí, de l’Editorial Enclave, el filòsof Luis Montero, a qui recentment hem entrevistat, es capbussa en l’imaginari simbòlic de la ciència ficció per intentar respondre què és l’ésser humà un cop les màquines ja han ancorat a tots els racons de la nostra existència. I, pel camí, se serveix del nucli dur de la Filosofia com Descartes, Leibniz, Kant, Hegel o Nietzsche.

Montero, a més d’escriptor, ha estat guia turístic, creatiu publicitari i consultor estratègic. Ha viscut a Madrid, Nova York, Londres, Frankfurt, Marràqueix i Benarés. Ara resideix a Palma. Ha escrit les novel·les de ciència-ficció Artrópodos, Feliz Año Nuevo i Clon, i els assajos d’ontotecnologia Mundo-hecho i Dejad que las máquinas vengan a mí. Per cortesia de l’Editorial Enclave, us oferim el principi d’aquest últim llibre.

En AQUEST ENLLAÇ el trobareu en castellà, versió original.


PREFACI

Fa uns anys van presentar-me com un escriptor de filosofia ficció. Alguna cosa com un autor de ciència-ficció amb vel·leïtats filosòfiques. O com un filòsof prou mandrós com per a centrar-se en la ficció, entesa com el lloc de l’especulació sense argumentació. I tothom sap que allò complicat de la teoria no és tenir bones idees, aquestes estan pertot arreu, en qualsevol cantonada, en qualsevol text, en qualsevol comentari fugaç sentit pel carrer; no, el complicat de la teoria és compartir les raons que t’han conduït a una idea. Eludir l’instintiu que té el coneixement per a traduir-ho en una argumentació que pugui ser compartida. Per què? Perquè a les conclusions de l’instint d’un altre és impossible arribar. Però tornant a l’origen d’aquest llibre, si haig de justificar-lo per la confluència entre la meva afecció per la ficció científica o per la mandra que justifica prou atreviment com per a construir sobre el treball d’altres, només puc dir que potser totes dues raons són certes. I, a més, que les dues raons són la mateixa. Un no escriu ficcions en el buit, de la mateixa manera que no té idees especulatives en el buit. I potser per això vaig decidir aprofitar les ficcions que havien escrit uns altres, aquest cop en format pel·lícula, per a introduir les meves idees i els meus arguments. A vegades millors que les mateixes pel·lícules, a vegades no tant.

Per què el cine? Perquè el cine és una tecnologia intermèdia entre la literatura i la Realitat Virtual (RV). Però, a diferència de la RV, el cine és una tecnologia madura, mentre que l’altre no va més enllà de promeses inacabades. De fet, aquest aforisme que obre aquest paràgraf no feia referència a l’origen a la RV sinó als videojocs: el cine, aleshores, era una tecnologia intermèdia entre la literatura i els videojocs. El cine és una tecnologia intermèdia entre la literatura i tot allò que projecti imatges i sigui immersiu, ja siguin aquests els videojocs, les projeccions en 360° o la RV -o allò que vingui després… El cine és el pont entre avui i el futur i, tot i que mai assolirà aquest futur, sempre l’atrapa i el sobreviu amb una solvència sorprenent. Avui molta més gent consumeix cine que videojocs, projeccions de 360° o Realitat Virtual. Però no només hi ha un motiu quantitatiu, també n’hi ha un de qualitatiu. De fet, és la versió a la pantalla gran allò que acredita l’èxit dels diferents formats: és la superproducció de Hollywood, ben saturada d’efectes digitals i bandes sonores bombàstiques, la qual cosa confirma el videojoc, la projecció en 3D o la RV com a productes culturals de referència. I és que, com es veurà més endavant, els cadàvers d’aquest segle XXI gaudeixen d’una salut excel·lent.

Per què ciència-ficció? Aquesta pregunta és fàcil de respondre. Perquè la ciència-ficció és un magnífic planter d’experiments mentals. Molts dels personatges, situacions i mons descrits al cine de ciència-ficció obren infinites possibilitats especulatives que no són altra cosa que experiments mentals. I, des de sempre, aquests escenaris hipotètics que són els experiments mentals han tingut un pes fonamental en la història de la filosofia, i no sols en l’occidental. Un pes que no ha fet altra cosa que augmentar amb l’auge de la filosofia analítica. Avui, quasi pot afirmar-se, l’experiment mental és la forma primera d’argumentació.

Per què cinema de ciència-ficció? Perquè, i aquesta és la base fonamental que explica aquest llibre, quan parlem de màquines estem parlant ineludiblement de nosaltres, els humans. I quan ho fem a través del cine, més que parlar, cridem. Tot argument que apareix en format cinematogràfic, que ja ve avalat per una certa popularitat, assoleix una audiència molt major que les novel·les o els videojocs, per exemple. I així, una altra vegada la mandra, els experiments mentals ja han estat explicats a audiències immenses prèviament. Així, molts dels temes i tesis d’aquest llibre ja han estat discutits abans per moltes persones, la qual cosa sens dubte simplifica l’esforç argumentatiu a l’hora de plantejar les meves idees. Sí, sóc mandrós.

De tot això pot entendre’s que aquest no és un llibre de crítica cultural. No, és un cultural study. Amb tots els meus respectes cap a aquesta disciplina, que compta amb magnífics autors extremadament rellevants, les seves tesis sempre em resulten una mica arbitràries, perquè podrien donar-se o no independentment del producte cultural analitzat; no, aquest és un llibre d’allò que podria denominar-se ontologia cultural, l’intent de respondre a la pregunta «Què sóc?» a través de productes culturals. I no, no és un invent meu. Aquest intent d’explicar allò que som a través de productes culturals és una cosa que sempre ha fet la metafísica, però passa que aquells productes culturals solien ser altres llibres de metafísica. Perquè sí, aquest és un llibre de metafísica.

I és que, i aquesta és la tesi que suporta tot el llibre, les màquines són la millor forma d’autoexploració que ha creat l’humà. Molt millor que la filosofia. Són un exercici, sovint extremadament candorós, d’autoconeixement. De fet, incomptables teories de la ment han sorgit a partir d’arquitectures de hardware i software, especialment durant el segle XX. El llistat d’influències recíproques entre un i un altre camp, la ciència-ficció i la teoria de la ment, és immens. Les màquines són l’encarnació d’aquest experiment mental que som per a nosaltres mateixos. Però no només això. Són una idea de nosaltres mateixos amb capacitat per a transformar-nos a nosaltres mateixos i el món que habitem. Estem en aquest moment en què l’experiment mental, això que nosaltres creiem sobre nosaltres mateixos, està deixant de ser mental per a convertir-se en real. Són temps interessants aquests.

És allò que jo he anomenat Mundo-hecho en un altre lloc.

I, finalment, un breu comentari sobre la selecció de les pel·lícules de ciència-ficció tractades. Tot i que potser la ciència-ficció és el gènere cinematogràfic l’inici del qual és més fàcil d’assenyalar, aquell pioner Le Voyage dans la Lune (1902) de Méliès, aquí s’ha optat per un altre criteri, encara que l’obra mestra francesa és un magnífic exemple de cine polític. Atès que es tracta de parlar de les màquines com un altre-nosaltres, un tema que no es tracta en l’obra francesa, la selecció no podia sinó començar amb la també pionera Metropolis (1927) de Lang i acabar amb Blade Runner (2017) de Villeneuve, i no perquè aquesta última és especialment pionera, sinó (1) perquè en introduir la natalitat dins de l’univers robot sembla que tanca un cercle relatiu a la fusió entre humà i màquina i (2), més pragmàtic, perquè en algun lloc havia d’acabar la selecció i aquesta fallida continuació del primer Blade Runner (1982) de Scott semblava un punt culminant en la història del gènere. En general he intentat mantenir-me dins de les fronteres del gènere, però a vegades he acabat acostant-me a altres obres que si bé no són directament atribuïbles a la ciència-ficció no estan tan lluny, almenys com a plantejament d’experiments mentals. Així, al llarg del text apareixeran autors com Buñuel o Lynch. Però, excepte aquestes comptades excepcions, he intentat mantenir-me dins dels límits reconeixibles del gènere. Això sí, les pel·lícules són utilitzades moltes vegades no tant pel que expliquen sinó pel que projecten. Més que pel·lícules vistes, són pel·lícules llegides, si és que això és possible, per a connectar-les amb alguns dels principals problemes metafísics que ens aguaiten des de l’aparició de les màquines a la nostra vida. Problemes que, d’altra banda, tampoc han canviat tant.

Per això Dejad que las máquinas vengan a mi no tracta tant de màquines com de nosaltres. S’utilitza a les màquines com a mirall d’allò que som molt més que per a parlar de les màquines en si. I de com les màquines i la transformació del món que provoquen obren un espai especular on veure’ns reflectits. Poden les màquines promoure aquesta reflexió ontològica? Jo crec que sí. I no només perquè les màquines defineixen un món i a nosaltres, els seus habitants. També perquè les màquines, la seva constitució i fonament, són una projecció del que pensem, són la nostra constitució i fonament. Les màquines, que primer eren una projecció nostra, ara ens reflecteixen. I aquesta imatge és la que es vol analitzar en aquest llibre. Una anàlisi que també és una obligació, les màquines comencen a estar tan prop de nosaltres que ens trobem davant la disjuntiva de rendir-nos al seu assalt contra la idea d’allò humà o bé de redefinir-nos. El primer capítol investiga aquest assalt en allò que he anomenat el desplaçament ontològic i explora els diferents escenaris en què es pot plantejar aquesta redefinició. El segon analitza les bases per a aquesta nova definició d’allò que som a partir del Principi de raó suficient, això -sigui el que sigui, i al llarg del llibre es proposen i destil·len diferents alternatives- que ens constitueix com a humans i ens fa diferents de les màquines. El tercer capítol descriu el gir metafísic al qual ens obliga el món maquinitzat, o com les estratègies de definició d’allò humà, sobretot el llenguatge i els afectes, han estat desmantellades a causa de l’avanç de la metafísica, fonamentalment des de la meitat del segle passat. El quart explora l’impacte ontològic de la màquina, a través del qual es redefineixen dos vells debats però no connectats, la relació jo-alteritat d’una banda i la diatriba entre realisme i antirealisme per una altra, els plantejaments tradicionals del qual han estat superats per la formalització del món a la qual ens ha obligat la màquina, ja que aquesta només pot operar en un món altament formalitzat -allò que a un altre lloc he anomenat món-fet, davant del món donat on fins avui s’ha mogut tant el món com la metafísica. El cinquè narra l’assalt de la màquina a l’últim bastió de l’humà, la vida i les seves vivències; i com aquest assalt ha estat provocat pel mateix humà en generar allò que he anomenat l’estrenyiment ontològic d’això que hi ha, motor inicial de la formalització del món i principal responsable de l’aparèixer del món avui. I, en l’últim, esbosso alguna cosa que podria considerar-se un contra-Test de Turing, és a dir, la prova d’humanitat, una vegada vençuts tots els bastions que ens feien humans i per tant diferents de la resta d’allò donat, recau en les màquines. Ja no és la nostra feina decidir si una màquina és humana o no sinó que és la màquina la que ha de decidir si som humans o no.

És cert que molts dels escenaris que es discuteixen al llarg de les pàgines de Dejad que las máquinas vengan a mí estan succeint ara mateix, per la qual cosa la seva definició conceptual moltes vegades és nebulosa. Per aquest motiu, aquest és un assaig que parla d’allò que som però que no es nega a arriscar-se i parlar d’allò que podríem ser una vegada ens trobem cara a cara amb una màquina tan capaç com un humà. És per això que és una antropologia del futur, un avançament d’allò que potser ens espera com a espècie. Una antropologia que busca pensar el demà per a repensar l’avui, si és que aquestes categories temporals segueixen conservant algun sentit. Dejad que las máquinas vengan a mí és un viatge en el temps, a vegades milers d’anys cap endarrere i a vegades uns quants cap endavant, per a arribar fins avui. Dit això, m’agradaria passar als agraïments. En primer lloc, voldria agrair el suport tant afectiu com logístic que m’ha ofert Laura Durán per a la confecció d’aquest llibre.

A més, no puc oblidar-me de les meves filles, amb les qui he vist moltes de les pel·lícules aquí esmentades i els comentaris de les quals moltes vegades m’han obert els ulls a noves interpretacions i arguments. Sense la seva ajuda moltes de les tesis d’aquest llibre haurien estat unes altres. I, segurament, pitjors.

També haig d’agrair a Albano Cruz la seva participació en les nostres sessions de Tamagotchi, un cicle de conferències que donàvem al voltant del concepte d’allò humà i les seves modificacions a través de la tecnologia. Moltes de les idees que es plantegen aquí estan estretament vinculades amb allò que vam explicar en aquells CSR de Madrid, Valladolid, Burgos, Vigo… així com en la mateixa Llibreria Enclave i al Medialab. De fet, aquest llibre és la meva versió d’aquelles xerrades. O, més ben dit, part d’aquest llibre és la meva versió d’aquelles xerrades. D’allò que vaig aprendre en aquelles xerrades. Des d’aquí el meu agraïment a tots els qui van suportar les 18 hores de discurs, les tres sessions de 6 hores cadascuna durant les quals Albano i jo tractàvem la fusió de l’home amb la tecnologia des d’un prisma lògic, ontològic i ètic; i no sols això: malgrat la nostra retòrica encara tenien ànims per a preguntar, qüestionar i refutar el nostre discurs. Aquest llibre és, en bona mesura, un homenatge a tots aquells assistents. Estic segur que tard o d’hora Albano escriurà el seu.

I, per a acabar, vull agrair la perseverança i la fe en mi mateix, moltes vegades superior a les meves pròpies, dels meus editors, María i Pino, cor i pulmó, cervell i sang de l’Editorial Enclave. Sense ells aquest llibre mai hauria assolit el format llibre i mai ho hauria fet d’aquesta manera.

I, per a acabar, gràcies al lector. Perquè, a partir d’aquest moment, tot el que llegeixi aquí li pertany, ho vulgui o no.

Nota: La traducció és nostra.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.