López-Pellisa és professora de Literatura a la Universitat de les Illes Balears (UIB), membre del Grup d’Estudis sobre el Fantàstic de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i és coneguda pel seu treball vinculat a la cibercultura, la ciència-ficció i el feminisme. Ha editat, entre altres títols, Las Otras: Antología de mujeres artificiales (2018), Distópicas i Poshumanas (2018) i Ciberfeminismo. De VNS Matrix a Laboria Cuboniks (2019). També és autora d’Insólitas: Narradoras de lo fantástico en Latinoamérica y España (2019), Historia de la ciencia ficción en la cultura española (2018)

El cíborg ha burlat els límits de la ciència-ficció per convertir-se en la nova definició de l’ésser humà: com a espècie, hem creat artificialment el món que habitem i, alhora, hem modificat la naturalesa per adaptar-la al nostre mode de vida. I, en aquest context, la tecnologia també pot servir a causes emancipadores. Aquesta idea teixeix els escrits reunits per Teresa López-Pellisa i Remedios Zafra a l’antologia Ciberfeminismo. De VNS Matrix a Laboria Cuboniks (Ediciones Holobionte), que recullen el pensament de més de vint creadores i pensadores ciberfeministes, o sigui, els feminismes orientats a la tecnologia. El mateix principi vertebra els relats de Las Otras: Antología de mujeres artificiales (Eolas Ediciones), editat per López-Pellisa i que aplega contes de vint-i-sis autores i autors catalans, espanyols i llatinoamericans sobre ginoides, nines o dones virtuals i biotecnològiques de silici, plàstic i dígits binaris. L’obra defuig els clixés i, aquest cop, molts autors s’atreveixen a anar més enllà de la concepció tradicional de la dona artificial com a fetitxe, prostituta o companya sentimental en el marc de les relacions heteronormatives i dibuixen la imatge de l’autòmat femení des de postures dissidents. 

Potser se’n parla poc, de ciberfeminisme, tot i que el feminisme i la seva relació amb la tecnologia és un tema d’absoluta actualitat?

L’etiqueta de ciberfeminisme ja no està d’actualitat, tot i que continua existint. De fet, moltes ciberfeministes han anat canviant de posicionaments, tal com es pot comprovar en el procés del llibre [Ciberfeminismo. De VNS Matrix a Laboria Cuboniks] que, primer cop, tradueix i reuneix textos clau del ciberfeminisme. El concepte de ciberfeminisme s’encunya als anys noranta. Neix sobretot en el context de l’art feminista i el Net.art, quan es reflexiona sobre la cibercultura en uns termes que avui ens resulten inversemblants i ingenus. Cal tenir en compte que als noranta no tothom tenia un ordinador personal. Tal com escriu Remedios Zafra al pròleg, el llibre també reivindica la necessitat de publicar aquests textos en la llengua cíborg, meridional i mestissa que és el castellà per evidenciar les relacions entre Espanya i Llatinoamèrica amb una cultura digital que semblava que pertanyia exclusivament al món anglosaxó, i recull des dels primers manifestos dels noranta fins al posthumanisme i el xenofeminisme, que és cap a allò al qual ha tendit el ciberfeminisme. El problema és que el ciberfeminisme dels noranta reclamava un espai per a la cultura digital que per a les dones no ha existit. Es pensava en una relació postgènere a l’espai virtual que finalment no ha sigut real perquè el patriarcat l’ha col·lonitzat. 

Com es podria caracteritzar el ciberfeminisme avui?

Trobem el ciberfeminisme en Las Otras o en pel·lícules com Her, Ex-Machina, Ghost in the Shell, o en sèries com Black Mirror; productes culturals que reflexionen sobre l’imaginari científic i tecnològic de la feminitat i la projecció d’aquest futur especulatiu a través de la ciència-ficció. Cada cop que tractem l’imaginari femení tecnològic parlem de ciberfeminisme. Els ciberfeminismes plantegen que allò personal és hiperpolític -i no només polític, com deien els feminismes de la segona onada- entenent la hiperpolítica com una ampliació d’allò polític a través de la seva extensió al món virtual. Totes les lluites feministes que es duen a terme a través de la xarxa tenen a veure amb el ciberfeminisme o allò que s’ha denominat tecnofeminisme. El llibre va de Venus Matrix, un grup d’artistes australianes sorgit als noranta, fins als textos xenofeministes del 2019. Algunes treballen des del ciberactivisme i les xarxes de dones del ciberespai, mentre altres treballen des de la idea de la representació de la dona en l’imaginari científic i tecnològic cultural i els estereotips que s’hi repeteixen i que reforcen la desigualtat de gènere.

Estem veient la quasi monopolització dels codis estètics per part de lògiques mercantilistes i algunes grans empreses, i, per tant, ni els videojocs, ni les xarxes socials, ni altres espais virtuals són, generalment, feministes avui en dia.

Els estereotips no només es perpetuen en la ficció: la ficció crea la realitat. Allò que consumim és allò que naturalitzem com a normatiu i com a real. Per això és important analitzar la representació femenina al cinema i la literatura del passat: per a entendre com s’ha construït una realitat que es continua perpetuant. El que passa és que interioritzem aquests rols i discursos en la mesura que els veiem. Al món virtual de Second Life, tots els avatars tenen uns cossos impressionants. Allà tothom pot tenir el físic que sempre ha volgut. Però el gust i l’estètica deriven de la cultura, i si continuem educant-nos en els mateixos models, res canviarà. Si no plantegem alternatives, no podem imaginar-nos altres possibilitats. I és en la imaginació poètica i l’espai simbòlic on es plantegen aquestes altres opcions. Per això la ciència-ficció és tan interessant: perquè ens pot mostrar altres societats viables. I perquè la ficció crea o reforça la realitat. Però, compte, que també pot ser conservadora.

Sovint les distopies ens transmeten recel cap a allò que en realitat és crític o vol qüestionar el present...

Sí, és un dels gèneres de moda del segle XXI. Trobem una gran quantitat de distopies al teatre, a la narrativa i al cinema. I habitualment són súper conservadores. Ens diuen que el futur és pitjor, que val més quedar-nos així i conformar-nos amb allò que tenim. A través de la por, se’ns condueix cap a la immobilitat. Però també hi ha distopies interessants, aquelles que ens inciten a canviar les causes del nostre malestar. És preferible sortir de l’habitual discurs distòpic per plantejar-nos alternatives socials, solidàries, de gènere, de sexualitat… I, això, avui, l’única narrativa que ho fa possible és la ciència-ficció.

Ha de ser aquesta una de les missions de la ciència-ficció? A Ciberfeminismo es planteja que l’art té més potència deconstructiva que la teoria perquè aquesta última està més afectada pels codis i estructures científic-tecnològiques.

Quasi totes les filòsofes i els filòsofs contemporanis utilitzen la ciència-ficció en els seus textos. Braidotti, Haraway, Zizek o Sloterdijk, que s’adonen que no es tracta d’un gènere marginal perquè planteja qüestions, metàfores i imaginacions de la poètica de la resistència amb un contingut social i polític molt interessant. A través de la ciència-ficció es pot plantejar un món fora del patriarcat i del gènere binari i normatiu. Unes altres regles són possibles en la ficció i en el ciberespai, que era allò que plantejaven algunes ciberfeministes dels noranta. Ara bé, cal després que puguem treure aquestes qüestions al món real, ja que al final la ficció és el reflex del món i viceversa.

La tecnologia diria que és ambivalent. Per una banda, ha esdevingut un lloc on ha quallat la societat patriarcal mentre, alhora, pot tenir un paper important per a les lluites feministes. Com podem utilitzar la tecnologia per aconseguir una justícia social i de gènere, segons els últims corrents ciberfeministes? 

La reproducció i la biotecnologia són temes que actualment treballen els col·lectius SubRosa o Laboria Cuboniks, i tenen molt a veure amb el posthumanisme tecnomaterialista (tot són paraulotes meravelloses!). En plena segona onada del feminisme, Shulamith Firestone escriu la Dialèctica del Sexe, on parla de l’alliberament del rol reproductiu de les dones a través dels anticonceptius. Aquest fet suposa una revolució perquè de sobte les dones guanyen la capacitat de decidir si volen reproduir-se o no. Més enllà dels anticonceptius, també es posa sobre la taula la possibilitat de l’ectogènesi, que és la gestació fora de l’úter. Hi ha una antologia de ciència-ficció escrita per dones espanyoles i llatinoamericanes, Proyectogénesis, on només hi apareixen relats que plantegen mons on això succeeix. I, en alguns casos, no són gens encoratjadors. És clar, el problema d’aquesta tecnologia -com el de qualsevol altra- és a quins interessos respon, qui hi accedirà o quin preu tindrà. Per això els ciberfeminismes han reclamat que aquestes eines siguin sense ànim de lucre. En el marc del capitalisme monopolista, els beneficis d’una tecnologia perverteixen el seu sentit. Què passaria si l’Estat necessita més soldats o pagadors d’impostos perquè mantinguin el sistema i la reproducció humana ja no depèn de la dona? A l’Estat li interessa tenir un control sobre els úters i els cossos femenins, i per això es legisla.

Tot això ja s’ho van plantejar les primeres ciberfeministes?

Quan Donna Haraway [considerada la primera ciberfeminista] escriu el Manifest Cíborg, l’humà entès com a cíborg, com un organisme biològic modificat per la tecnologia, esdevé un ésser queer. Tot i que el concepte queer no apareix fins més tard, Haraway l’utilitza més enllà del significat literal i el transforma en una metàfora del subjecte postmodern. Alhora, ens diu que els límits entre biologia i cultura o entre natural i artificial són borrosos. Ens diu que la biologia és un discurs científic que respon a uns certs interessos històrics de gènere, per exemple. Haraway obre un món per a l’ésser humà que interactua amb els entorns digitals i evidencia que les nostres identitats estan absolutament intervingudes per les noves tecnologies. D’alguna manera, tots som cíborgs, al marge de les pròtesis que cadascú duu al cos -vacunes, ulleres, etc. Els ciberfeminismes i el posthumanisme crític feminista sostenen que cal desplaçar l’humà com a mesura de totes les coses perquè aquesta idea és absolutament androcèntrica, antropocèntrica, patriarcal i racista, i no inclou les dones, ni els cossos amb disfuncionalitat, ni els d’altres colors de pell, ni els altres éssers vius amb els quals convivim… Aquest pensament té molt a veure amb la quarta onada feminista que vivim, on l’ecocrítica és fonamental. Cal veure com la tecnologia i la biotecnologia han vist beneficis en l’explotació de la terra i els cossos. Això preocupa molt des de l’ectogènesi, la clonació o la intervenció en la línia germinal, que consisteix a dissenyar els éssers que naixeran utilitzant la reproducció en els cossos femenins. En aquest sentit, es parla d’eugenèsia terapèutica. Però les tecnologies poden servir tant per al control com per a l’alliberament. Ara ens toca debatre quin ús donarem a la biotecnologia un cop descoberta la recepta de l’ADN que ens permet intervenir-lo i modificar-lo.

Cal veure com utilitzarem el mètode d’edició genètica CRISPR

Exacte, l’edició de l’ADN suposa un canvi de paradigma. De fet, John Haldan, un biòleg de principis del segle XX -qui, per cert, coneixia Aldous Huxley, l’autor de la novel·la distòpica genètica Un món feliç (1932)- va treballar en les possibilitats de la biologia reproductiva durant els anys vint i somiava amb la possibilitat que, en un futur, l’espècie es reproduiria per ectogènesi. Sostenia que el 2044 el 75-80% de la població naixeria a través d’aquest mètode i que, a més, només veurien la llum aquells éssers desitjables. Parlava d’eugenèsia, un tema que les teories darwinianes del segle XIX van posar molt de moda. Fins als anys seixanta, el Japó esterilitzava les persones amb Síndrome de Down o alguna deficiència sense el seu consentiment. Es tracta d’una pràctica eugenèsica que executa l’Estat sense el consentiment de les persones afectades. Avui en dia es duen a terme diverses pràctiques eugenèsiques.

Las Otras escrius que “en els relats d’aquesta antologia no només ens trobem amb Galatees sinó també amb Pandores, un mite que m’interessa reivindicar com a metàfora per a analizar aquells textos en què es creen dones des d’una perspectiva patrilinial per a l’ús, el goig i el gaudi del plaer masculí”.

El relat de Las Otras de José María Merino, membre de la Reial Acadèmia Espanyola (RAE) i un dels autors de la literatura fantàstica de ciència-ficció més importants d’Espanya que ha publicat diversos textos protagonitzats per dones artificials, parla de prostíbuls i d’una societat on les fèmines virtuals estan molt sol·licitades, mentre manquen homes artificials perquè no hi ha demanda. Però va ser molt interessant veure com alguns autors dels contes de l’antologia defugen l’imaginari grecollatí i estereotipat de Galatees i Pandores i plantegen alternatives com fan Alberto Chimal, Naief Yehya o Lola Robles. Segons el mite, Pigmalió, el rei de Xipre, esculpeix Galatea perquè s’ha de casar i tenir descendència, però no li interessa cap dona de l’illa que regna. Perquè les considera a totes malvades i malignes. Perquè té por de l’altre, d’allò desconegut, allò que no és ell mateix. Per tant, decideix crear-se la seva pròpia muller i, tal com relata Ovidi a Metamorfosis, la fa a imatge seva. Aleshores, la deessa Venus infon vida a l’escultura. Galatea és la projecció del desig masculí, és la seva imatge, tal com passa amb la majoria d’actrius de Hollywood: dones que responen a la sexualitat heteronormativa per al gaudi i el plaer de l’ull masculí. Al final, Galatea és com una dona inflable que, a més, viu feliç com a esposa submisa i mare fins al final dels seus dies.

Pandora també és una dona artificial que neix per encàrrec de Zeus amb l’objectiu de castigar Prometeu per haver ajudat els homes. Per això, Zeus ordena a Hefest la creació d’alguna cosa desastrosa per a l’home. Cada déu de l’Olimp li confereix un do, mentre Hermes li infon la curiositat i la mentida. Al mateix temps, els déus omplen una capsa amb els mals de la humanitat i, Pandora, presa de la curiositat, l’obre i fugen tots els mals que corren avui per la terra, provocant també la seva mort. A mi m’interessa Pandora perquè quan parlem de dones artificials sempre es fa al·lusió a Galatea i, en canvi, mai es menciona a Pandora. En la majoria de textos com aquest, la dona -ja sigui de fang, metàl·lica, virtual o electrònica- acaba sent assassinada o destruïda, carregant-se també l’home que l’ha creada, que sovint és el pare o l’amant de l’artefacte. Ho veiem, per exemple, a El hombre de arena de Hoffmann. En el fons, crec que en aquests textos es penalitza la relació de l’home amb una dona artificial perquè amb ella no es pot reproduir. En la majoria d’aquests textos es parla de dones incompletes, que no tenen la regla ni poden engendrar fills. Són una joguina, un mer entreteniment.

És un enfocament que hauríem de canviar?

El posthumanisme crític es planteja una relació diferent amb la tecnologia i els éssers no humans. Desaprova l’antropolatria, la superioritat de l’ésser humà, tal com va fer Haraway al Manifest de les espècies de companyia. Dins el sistema capitalista, tractem malament els objectes perquè els comprem, ens els apropiem, els tirem i, després, ens en comprem uns altres. Això només fomenta el consumisme, l’esgotament dels recursos i la sobreproducció. En la ciència-ficció, la majoria d’éssers artificials són autoconscients, però se’ls tracta malament. Per això serveixen com una metàfora de l’altre i la diversitat. I, al final, el que es penalitza és això: la relació amb algú que no és igual. 

Per què hi ha encara tan poques tecnòlogues dones amb relació als homes? A la UIB, les dones no arriben al 8,5% del total de matriculats a Enginyeria Informàtica a la Universitat de les Illes Balears i representen com a màxim el 18% dels treballadors amb perfil tècnic del sector digital. Què cal fer per empènyer les dones a intervenir-hi, tenint en compte que la tecnologia tindrà un pes tan gran en la fabricació del futur?

És una qüestió de cultura i educació. Jo, que sóc professora de lletres, pràcticament només tinc dones. I a la carrera de Magisteri potser hi ha dos homes. Per això hem de construir imaginaris on les dones facin ciència i tecnologia, i amb això la ficció té un paper fonamental. Quantes pel·lícules has vist protagonitzades per una dona hacker? Si de petita ja et relaciones de manera natural amb la tecnologia, de gran escolliràs la carrera que vulguis. Però mentre els missatges que arriben a les nenes siguin que han d’estar boniques, dedicar-se a la criança i ser mestres… Per a generar nous discursos s’ha de fer resistència… però clar, quina resistència pot fer una adolescent de disset anys, si tot just comença a formar-se la seva consciència política? Quantes pensadores has llegit durant la carrera de Filosofia?

Doncs molt poques, la veritat. Hannah Arendt i poques més. Cap de les que ha esmentat aquí. D’homes, un munt.

Pràcticament, tots. Tenim un problema, i és com s’ensenya la Història. Porten tota la vida dient-me que no hi ha autores de ciència-ficció i és mentida. La primera novel·la del gènere és Frankenstein (1818) de Mary Shelley. De fet, la primera ginotopia [utopia on només apareixen personatges femenins] l’escriu Christine de Pisan el 1405 que, considerada la primera escriptora professional de la història d’Occident, imagina un món poblat només per dones que poden educar-se, escriure i cultivar-se. Allò cert és que li va costar molt viure en un món d’homes i no van parar de dir-li que mancava de capacitat intel·lectual. Quan estudiem Història de la literatura sembla que al segle XVIII no hi havia escriptores. Hi eren, però s’han invisibilitzat. Del ciberfeminisme he après que cal recompondre la Història de la ciència i la tecnologia tenint en compte la participació de les dones. No sabem què feien les dones del passat? Doncs investiguem-ho. Tothom coneix Utopia (1516) de Thomas More o La ciutat del sol (1602) de Campanella; però pocs coneixen The Blazing World (1666), una utopia fascinant de l’anglesa Margaret Cavendish on, a més, hi apareix una perspectiva ecocrítica molt interessant.

A la ciència-ficció també veiem allò que Barbara Creed defineix com la síndrome del femení monstruós. Per exemple, tal com comenta Rosi Braidotti, a la pel·lícula Alien l’ordinador principal que controla la nau es diu Mare i és molt malvada amb la protagonista. Las Otras vol combatre també aquesta idea?

La teòrica Rosi Braidotti amb la seva filosofia del posthumanisme crític feminista es presenta com a antihumanista. La seva posició vol fer-nos veure que hi ha alternatives a l’humanisme occidental imperialista, capitalista, blanc, occidental i heteronormatiu, per la qual cosa el posthumanisme ens ofereix altres maneres de relacionar-nos entre els éssers humans, amb el planeta que habitem i amb altres éssers vius i tecnològics. No és que Braidotti no cregui en la humanitat, sinó que aposta per una altra idea de l’humà més igualitària, justa i sostenible.
A l’antologia de Las Otras hi ha relats que defensen la subjectivitat posthumana, però també hi ha monstruositats femenines que simbolitzen i reforcen el patriarcat al costat d’unes altres que el subverteixen. La tradició literària i cinematogràfica està plagada d’aquesta mena de monstres femenins. Sense anar més lluny, l’exemple d’Alien també pot llegir-se com una crítica a la maternitat obligatòria. Si tens la bestiola al ventre, has de parir vulguis o no. Cal tenir en compte que la pel·lícula s’estrena als anys setanta, durant la segona onada feminista, quan precisament es comença a reivindicar el dret a l’avortament.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.