Qui no ha tingut mai un amor platònic? Potser ens hem enamorat de qui coneixíem ben poc, de qui no ens feia cas o de qui, directament, no sabia que existíem. És un amor unilateral, no correspost. Mancat de reciprocitat. És més el desig d’una idea que no pas d’algú real. L’enamorament nascut a Internet també és idealista en el sentit platònic. Lligant a través de Tinder, Facebook o Instagram, la representació dels usuaris -sovint manipulada- guanya el rol protagonista i la veritat queda relegada al segon pla. A la xarxa, l’enginy per semblar interessant i desitjable és el catalitzador d’un públic voyeur i infinit que busca sense descans contactar amb els altres en un espai sense olfacte, ni paraules en viu, ni jocs de mirades. 

El jo

Internet va néixer amb la promesa de fer públic el coneixement. I en part, el somni s’ha fet realitat. Ara tenim més informació al nostre abast i, allò que és més important: podem compartir-la. Però ho podem fer en la mesura que hi estem registrats en pàgines i perfils socials centrats en la identitat individual: l’element bàsic que basteix tota l’estructura. “Com si ens haguessin donat uns prismàtics que convertissin tot el que veiem en un reflex de nosaltres mateixos”, escriu Jia Tolentino a ‘Falso Espejo’. I de l’anhel d’un Internet alliberador, hem quedat atrapats pel propi jo online -continua Tolentino-, mentre les plataformes que havien de connectar-nos, han passat a induir l’alienació a una escala massiva.

Algú sol fent petons a una pantalla ens pot fer riure, però també ens recorda que la xarxa és la finestra cap a un públic invisible i sense fons. La pressió és enorme. No podem dir-ho tot perquè el preu pot ser massa elevat (una possible condemna social). I, de la mateixa manera, no podem quedar malament a les fotos (quants futurs amants podem perdre?). I així, al despotisme dels cànons estètics s’hi suma l’encadenament a la pròpia representació, adverteix Ingrid Guardiola en aquest article. “El filtre Facetune és com fer-te cirurgia plàstica amb el mòbil”, conta una usuària que vol operar-se per ser com les seves selfies.  

Però… quin és el jo autèntic? Si més no, a la xarxa hi mostrem un jo polièdric: una identitat presumiblement coherent que ha de poder de ser vista per diferents persones amb una opinió imprevisible. Una imatge que servirà de mediació per a diverses relacions socials. Una representació a través de la qual plantegem preguntes com ‘us agrado?’ o ‘us agrado fent això?’. Però tot això ja ho trobàrem reflectit a l’art d’Andy Warhol, on l’obra perd importància i guanya rellevància l’autor. També Warhol va popularitzar la voluntat d’exhibir-se com un fenomen universal. Cert o no, ara en tenim les eines.

L’altre

És mala època per als qui volen lligar a la xarxa i no són fotogènics o no tenen gràcia per escriure punyents peus de foto. No tenir el do pot restar punts, i molts. En canvi, els més enginyosos seran els més presents als timelines -ajudats pels algoritmes-, els aspirants a influencer, els qui entren als somnis i autoprojeccions dels altres perquè, d’alguna manera, quasi sempre hi són presents: cada cop que obren l’Instagram. 

Cada cop més connectats i, tot i així, més sols, separats, alienats. I no és casualitat. Tal com revela Judith Duportail al seu estudi sobre Tinder, que plasma a El algoritmo del amor, el que pretén l’aplicació és que ens hi enamorem, sí, però que sempre hi acabem tornant. “És important recordar a tots els que utilitzen o han utilitzat aquest tipus d’aplicacions de dating que la soledat és una part important del seu bussiness plan”, va dir l’autora en una entrevista a l’Ara. 

La comunitat de fans de les estrelles porno de dibuixos animats com Projekt Melody, que s’ha convertit en tot un fenomen, podria entendre’s com la màxima expressió d’un cert platonisme. Entre els seguidors més fervents de Melody hi ha els anomenats ‘digisexuals’, que expressen la seva identitat sexual a través de la tecnologia. I, segons els fans, aquest és només el començament. Alguns sostenen que les dones virtuals són el futur, o sigui, una versió millorada de les de carn i ossos. “Bots not thots” (”Els robots no són promiscus”), escriuen alguns a les comunitats virtuals. I això cal llegir-ho com una clara mostra de misogínia. No és estrany que molts seguidors de Melody coincideixin als espais més foscos i masclistes d’Internet: les comunitats d’incels -una abreviació en anglès de ‘cèlibes involuntaris’. 

Mentrestant, la cantant hologramàtica Hatsune Miku omplia al gener el Sant Jordi Club a Barcelona. La influencer virtual Lil Miquela, que té quasi 2 milions de seguidors a Instagram, és l’esquer de campanyes publicitàries i marques de luxe internacionals. El petó virtual que es va fer amb la model Bella Hadid per a la marca Calvin Klein va donar la volta al món -sense estalviar-se la polèmica. 

Més enllà dels enamoraments online, el documental Meeting you, emès per la cadena MBC, mostra com una mare utilitza realitat virtual per acomiadar-se de la seva filla de 7 anys, morta quatre anys abans. La mare, amb les ulleres posades, parla amb la nena i li acaricia els cabells. Al final, la petita ofereix un ram de flors a la mare i s’estira al llit dient que està cansada i que l’estima. Tot seguit, es queda adormida, es transforma en una papallona blanca i se’n va volant amb delicadesa.

La mare va assegurar que la recreació de la filla -que va costar vuit mesos de feina- la va ajudar a superar el dol, tot i que a l’altra banda dels seus plors no hi havia ningú. Una mostra d’amor unilateral, sense receptor, sense retorn. Una experiència que recorda l’idealisme més extrem: el solipsisme de Berkeley, segons el qual la realitat es deriva de l’activitat de la pròpia ment i no hi ha res més enllà d’un mateix. El reportatge va desfermar el debat sobre les implicacions morals i psicològiques de retrobar-se amb éssers estimats que ja no hi són. 

La unió

Una app per lligar pot ajudar a socialitzar-se a qui ha perdut la xarxa social -la de debò. Potser les relacions de parella no han canviat tant, però amb Internet s’ha obert un món de possibilitats i hi ha més terreny per explorar. Coses bones, també n’hi ha. Tot i així, Judith Duportail conta que Tinder disposa d’un registre de 800 pàgines de cada usuari i que, al mateix temps, et classifica segons la bellesa, el gènere, els estudis i la condició sense que ho sàpigues. 

A més, la disponibilitat de tantes potencials parelles fa que les persones siguin menys receptives a continuar sortint amb algú amb qui no es van entusiasmar. Les cites s’han tornat més complicades per la gran quantitat de participants en el joc. El flirteig ha esdevingut un fi en si mateix. Segons un informe del Havas Group, més d’un terç de la població admet que està més interessada en rebre l’aprovació de la comunitat que a trobar un company sexual. I el 39% dels participants en la recerca -quasi 17.500 persones majors de 13 anys de 37 països diferents- admeten que, estant dins d’una relació, continuen oberts a trobar algú millor.

Si al món offline el físic, les feromones o els jocs de mirades juguen un paper clau, al món online, segons l’informe, molts usuaris s’han obsessionat amb la performance sexual, experimentant cada cop més ansietat davant el temor de no complir les expectatives durant l’encontre. En conseqüència, el sexe s’ha convertit en un esdeveniment atlètic que demana entrenament. Més d’un 40% dels participants en la recerca es van mostrar disposats a monitoritzar la seva activitat sexual per millorar-la.

Així, l’amor online s’ha objectivitzat i racionalitzat a mesura que la gent està cada cop més disposada a lliurar els desitjos a les dades i la tecnologia. Les aplicacions, els algoritmes i la intel·ligència artificial es consideren una bona manera d’optimitzar la cerca d’un amant.

El romanticisme no ha mort 

Tot i així, vuit de cada deu persones continuen convençudes que l’amor pot durar per sempre. I la majoria -dos terços dels homes i més de la meitat de les dones- creuen que sense una parella romàntica falta a la vida quelcom d’essencial. De fet, la noció d’amor etern és encara tan present que més d’un 40% prefereix romandre en una relació que no és del tot satisfactòria, que no pas estar sol. Però, igual que la tecnologia ha fet aparèixer noves formes de començar una relació, també ha propiciat noves maneres d’acabar-les. Segons el mateix informe, quasi el 60% de la gent creu que és més fàcil tallar a través d’un missatge o les xarxes socials que no pas en persona. Simplement esvaïnt-se.

D’aquesta manera, Facebook explica en un comunicat que suprimirà o etiquetarà els vídeos fets amb la intenció d’enganyar; o sigui, aquelles falsificacions que als ulls de qualsevol persona podrien semblar reals, només si han estat fets amb Intel·ligència Artificial.

La companyia, això sí, explica que no implementarà una política de retirada general dels vídeos manipulats marcats com a falsos pels verificadors (fact-checkers). D’aquesta manera, la nova directriu no s’aplicarà als vídeos satírics, ni als que només s’ha canviat l’ordre dels mots o s’han suprimit. Així, l’empresa de Mark Zuckerberg no prohibirà un vídeo com el de la presidenta de la Cambra de Representants dels Estats Units, Nancy Pelosi, que va editar-se (sense fer servir IA) per fer com si anés borratxa, i que va fer-se viral l’estiu passat.

Les reaccions al vídeo de Pelosi van ser diverses. Uns, condemnaren Facebook per no prohibir el vídeo. Altres, argumentaren que eliminar-lo assentava un perillós precedent per censurar paròdies polítiques o dissidents.

Sens dubte, els vídeos falsos, editats amb eines a l’abast de la majoria, constitueixen una amenaça important per als polítics immersos en una cursa electoral, per exemple. Però la pregunta, aleshores, és: qui decideix què és satíric i què és enganyós? On és la línia que separa aquestes dues categories? Cal prohibir els vídeos falsos que mostren, posem per cas, una falsa declaració racista? I això, Facebook, no ho aclareix.

Arrenca el tercer dia en què l’Institut Nacional d’Estadística (INE) pren nota de la localització dels mòbils de Vodafone, Movistar i Orange per estudiar els moviments habituals a les zones més concorregudes. L’INE diu que no obté dades personals dels mòbils i que no sap ni el número, ni el nom dels propietaris. Alguns científics, com Núria Oliver, que també és assessora de Vodafone i membre de la Comissió Europea sobre Compartició de Dades entre Govern i Empresa, han defensat la necessitat d’aquesta iniciativa. Oliver considera que la recopilació de dades “genera valor” i sosté que s’ha creat un “alarmisme innecessari”. Però això no ha tranquil·litzat a molts ciutadans, ni els activistes de drets digitals, ni les associacions de consumidors, que denuncien que, en la pràctica, se sotmetrà la gent a una vigilància massiva.

A l’altre costat de l’Atlàntic, la sensació de viure sota una vigilància permanent està avalada per les xifres d’un estudi recent del Pew Research Center, segons el qual més del 60% dels nord-americans creuen que no és possible viure al marge del seguiment de les empreses o el govern. D’acord amb la recerca, la majoria d’enquestats pensen que les seves activitats en línia i fora de línia són rastrejades i controlades amb certa regularitat.

Sense control

Per altre costat, el 80% dels nord-americans considera que tenen poc o cap control sobre la gestió de la seva informació personal per part de les empreses. De fet, no només pensen, encertadament, que certes companyies recol·lecten les seves dades. No els agrada. Els productes i serveis basats en dades es comercialitzen sovint amb l’argument d’estalviar temps i diners als usuaris. Tot i així, gran part dels adults dels Estats Units no creuen que se’n beneficiaran: al voltant d’un 81% afirmen que els riscos superen els avantatges i un 66% diu el mateix sobre el govern.

A més a més, el 79% dels participants en l’estudi pensen que les empreses no admetran errors ni es faran responsables d’un mal ús de la informació personal, mentre que el 69% afirma que té aquesta mateixa manca de confiança pel que fa al govern.

La recerca de Pew Research també plasma el sentiment col·lectiu que la seguretat de les dades es veu més compromesa ara que en el passat. Quan es pregunta als enquestats si pensen que la seva informació personal és més o menys segura que fa cinc anys, el 70% dels adults es decanten per la segona opció, i només el 6% per la primera.

L’origen de la desconfiança

Als Estats Units, les alarmes van saltar amb l’escàndol de Cambridge Analytica, que va accedir a les dades de milions d’usuaris de Facebook i les va utilitzar per crear continguts a mida per manipular els votants. La setmana passada, Google va accedir a les dades mèdiques de milions de nord-americans. Però aquí també passa. Les nostres aplicacions coneixen la nostra ubicació i no la mantenen en secret. Recullen dades sobre el pes, els cicles menstruals i l’estat de l’embaràs i comparteixen informació sensible a empreses. La tecnologia del reconeixement facial ja ha entrat als aeroports de tot el món i a les escoles catalanes. I aquests són només alguns exemples.

Malgrat la desconfiança s’ha instal·lat al cor dels ciutadans, s’han fet alguns moviments per protegir la privacitat. La recopilació d’informació sanitària de Google ha disparat una investigació federal. El fiscal general de Califòrnia ha estat investigant Facebook per infraccions de privacitat.

Més a prop, activistes com Simona Levi, fundadora d’Xnet, treballen per evitar que s’utilitzi a la gent “com a conillets d’Índies” en allò que consideren experiments de vigilància massiva. La privadesa de les nostres dades és més que mai sobre la taula. Tot i així, és cert que el consumidor mitjà no pot actuar sobre la recollida d’informació personal i tot fa pensar que passarà un temps abans que això no canviï.