A Dejad que las máquinas vengan a mí, dius que estem en procés de deshumanització a causa de la irrupció de les màquines. En quin sentit és així? El llibre és un cant a la tecnologització de la vida?

El títol és un joc de paraules. “Deixeu que els nens vinguin a mi”, diu Jesús a la Bíblia. Però aquesta no és una frase neutra. Els nens són el futur de l’església. Són els qui cal convertir. Llavors, “deixeu que les màquines vinguin a mi” significa que cal convertir a les màquines. D’altra banda, pot dir-se que Jesús era un marrec amb superpoders. Segons els evangelis apòcrifs, que conten la infància de Jesús, un nen l’empeny i ell respon “Tant de bo caiguis mort”. I el nen cau mort immediatament. És a dir, de sobte, el llenguatge de Jesús adopta una fórmula tèlica. Els verbs tèlics inclouen el seu final, tal com passa amb “acabar”. I, en certa manera, els algorismes també ho són. Això sempre ha impregnat la imatge de déu: un ésser que pot fer complir allò que anuncia. Però nosaltres, amb les màquines, també donem ordres que s’executen. Ordenem tota l’estona com ens comportem respecte als altres i respecte al món. El que passa és que a força de dibuixar-nos a través de les màquines, ens hem dibuixat com a màquines. I cada vegada ens hi assemblem més.

La veritat és que a mesura que les màquines adquireixen atributs humans, com la intel·ligència o la creativitat, cada vegada és més difícil separar allò humà d’allò artificial. Introduint les màquines a l’equació, què queda de nosaltres i què ens defineix com a humans?

Jo parlo del Principi d’Humanitat Suficient, fent un altre joc de paraules amb el Principi de Raó Suficient de Leibniz. En realitat no ens estem deshumanitzant perquè mai no hem tingut clar què és ser humà. Sempre ens hem aferrat a l’excepció: som allò que els altres éssers no són. El problema -o potser la virtut- és que, amb les màquines, tot allò que ens feia excepcionals s’ha anat erosionant. Quan Leibniz va fabricar una calculadora, les màquines van saber sumar. Fins llavors, podríem haver pensat que el càlcul numèric era allò que ens feia humans. Però, al final, això de la humanitat s’ha convertit en una mena de carxofa i anem perdent fulles. I què en queda, de nosaltres? En realitat és igual l’atribut, perquè l’important és que ens preguntem què som. Aquesta pregunta no té cap sentit per a una màquina. El que passa és que la tecnologia ha contribuït a fer petit el món. El problema són les lògiques que hi ha darrere de les màquines, que beuen de la tradició aristotèlica i passen per Ramon Llull, Leibniz, … Però les màquines també podrien ajudar-nos a ampliar els punts de vista i les maneres d’estar en el món. Per a això caldria repensar la tecnologia des de zero. I caldria utilitzar altres aparells lògics subjacents que poden obrir camps estadístics més complexos.

Deixar de perseguir el Principi d’Humanitat Suficient seria una forma de llibertat?

Clar, és un llast. Trenquem les categories que ens impedeixen pensar-nos d’altres maneres. Les màquines reflecteixen la nostra lògica occidental, masculina i, en termes d’Adorno, de domini de la realitat, d’administració de la realitat i de la vida, que en realitat és l’exclusió de la vida. La vida és molt difícil de formalitzar i, no obstant això, totes les estructures estan super formalitzades. Comencem a trencar aquestes lògiques binàries que divideixen el món entre el jo i l’altre, entre home i dona, entre animal humà i animal no humà, entre persona capacitada i no capacitada, etcètera. Trenquem aquestes dicotomies que tanquen el món en capsetes que, al seu torn, ens tanquen a nosaltres. Perquè així és com perdem maneres de viure i d’experimentar una realitat que és més rica que nosaltres. Sobretot perquè, en general, a la realitat no li importem gaire.

Barrejant filosofia i etnografia, has traçat mapes del futur per a empreses com Ikea; mentre que Dejad que las máquinas vengan a mí es diu que és una antropologia del futur. Cap a on anem?

Els treballs per a empreses solen ser més banals, perquè aquestes quantifiquen la realitat amb els diners. Els escenaris més o menys especulatius que els presento són relativament fàcils de dibuixar. Però en les antropologies, afortunadament, no tot és quantificable i hi ha molta part d’inferència. Quan parlem de la condició humana, tot és més complicat perquè és molt més obert. Jo no tinc massa clar cap a on anem, però si continuem escoltant als homes blancs occidentals, en els quals m’incloc, tal com ho hem fet durant els últims 2.500 anys, continuarem retallant una gran quantitat de mirades possibles a nosaltres mateixos i al món. Per tant, els homes blancs occidentals hem de fer un pas enrere i deixar que altres entitats parlin. I això passa per escoltar les dones, com a gènere i com a institució política, i no opinar. Passa per eliminar aquesta construcció de domini sobre la dona, sobre els animals, sobre el planeta i sobre nostre estar en el món.

D’altra banda, sempre havíem pensat que la intel·ligència ens feia superherois i, de sobte, amb les màquines, ha quedat en no-res. Però en aquest no-res hi ha moltíssimes virtuts. En el Zarathustra, Nietzsche diu que al nostre cos hi ha molta més intel·ligència que en cap de les idees que generi mai el nostre cervell. I té raó. Diem intel·ligents a les màquines quan en realitat la intel·ligència és un resultat de la vida i no de quantificacions o formalitzacions alienes a ella. Intel·ligència és acceptar-nos com a entitats vives, tenint en compte que nosaltres no vivim la vida, sinó que la interpretem. El llenguatge ens separa de la vida i ens fa interpretar el que som contínuament.

Els dibuixos del futur que hem plasmat en la ciència-ficció -com Blade Runner, District 9 o Matrix– són quasi sempre distòpics. Hi ha lloc per a l’esperança?

Sí que n’hi ha. Ens hem vist en pitjors situacions. Sempre ens hem sentit excepcionals i per això hem imaginat per a nosaltres un final de l’hòstia: l’apocalipsi, la destrucció del planeta, … Però, com deia Gramsci, les narratives d’allò nou estan una mica esgotades. Allò nou no acaba de sorgir i ens fa por. Però no perdem la perspectiva històrica. Locke, el pare de moltes de les nostres idees polítiques actuals, va haver de fer front a una realitat molt més fotuda, la de les monarquies absolutistes. I per a això va caldre matar a Déu. I, de la mateixa manera, segurament nosaltres hem de matar els diners, que li donen valor i sentit a la realitat. Ara fem coses que per als nostres avis era impensable, com llogar les nostres tasses del vàter a Airbnb. Ho hem ficat tot al mercat. Però hi ha espais on els diners no poden entrar. El gran fracàs de la pandèmia no és només el sistema liberal anglosaxó, sinó també la idea que les multinacionals anaven a substituir l’estat-nació. Però allò que ens guarirà és una vacuna subministrada per un Estat.

A més, amb la pandèmia s’ha produït una reducció del món inesperada. Ens hem cenyit als mínims possibles de producció i consum. De sobte, han desaparegut la indústria cultural, el disseny i un munt d’indústries col·laterals que abans eren importants i ara sembla que no serveixen per a res. Perquè no van a favor de la vida. Perquè formen part d’aquesta capa ideològica que ens havíem construït, on els diners eren molt valuosos. Però no necessitem els diners per a explicar la realitat. Potser ara crearem nous espais aliens al mercat, perquè hem vist que el mercat peta. Que la realitat governada pel mercat no existeix; era una ficció. Hem de començar a pensar-nos més enllà de la transacció, més enllà del valor econòmic i d’un business plan.

La situació actual és una mica distòpica. A més, amb el distanciament social ha passat una cosa curiosa. Com dius als Tres apuntes morales sobre la pandemia, nosaltres ens hem convertit en amenaça per als altres i viceversa i, a més, construïm comunitat allunyant-nos els uns dels altres.

Sí, és com una mena d’antinòmia. Però em sembla molt bonica. Sartre deia que l’infern són els altres. Que els ulls dels altres poden veure’ns cometent una falta. Que els altres poden denunciar-nos. I, de sobte, amb la pandèmia, l’infern som nosaltres. El vector de transmissió som nosaltres. De cop i volta, ens reconeixem com a lesius. Però l’home blanc occidental mai s’ha sentit amenaça, i quan s’ha sentit amenaça en realitat és perquè l’ha executat. Això erosiona la seva posició de poder perquè ha de desplaçar-se cap a un territori que mai ha ocupat: el de l’altre. I això trenca una mica les lectures tradicionals del jo, la masculinitat, els masclismes. Vindrà una crisi econòmica brutal i el sistema en sortirà malferit, però em sembla que ens pot fer pensar-nos de maneres diferents.

Continuant amb les distopies, Matrix introdueix la gestació en úters artificials -allò que es coneix com a ectogènesi– mentre la nova de Blade Runner (2017) introdueix la natalitat dins de l’univers robot. Si això acaba succeint, quines conseqüències tindrà per a les dones? Les podria alliberar o tot just al contrari?

Una de les idees dels projectes feministes que han quallat més enllà del feminisme és que la biologia no és destí. És a dir, que no tenim per què fer cas als dictats dels nostres cossos. Crec que qualsevol cosa que permeti superar el destí, perquè possibilita ampliar les maneres d’ocupar la realitat, és bo. Aleshores, si l’ectogènesi allibera la dona de ser l’esclava de tenir fills -i dic esclava perquè de moment és l’única que pot fer-ho-, em sembla perfecte. Que després hi haurà dones que decidiran tenir fills per via intrauterina? Doncs fantàstic. Després podríem plantejar-nos si l’ectogènesi dins d’un aparell capitalista beneficiaria o no a les dones, però estaríem qüestionant més l’aparell capitalista i no tant la tecnologia per se. Encara que també és cert que no hi ha tecnologies neutres, però això és un altre debat.

I, per altra banda, hi ha la qüestió de la maternitat a Blade Runner. De sobte, si els robots poden tenir fills, sorgeix la pregunta de què passa si la capacitat d’engendrar vida tampoc ens defineix com a humans. Encara que jo no sóc més humà per ser fill intrauterí de la meva mare. La dependència de la carn és una estupidesa. Allò perillós és que la filla robot sigui digital i no analògica. I el nostre cos -aquesta intel·ligència de la qual parlava Nietzsche- és super analògic. Perquè és la nostra integració amb el món, una continuació del món. I algunes tecnologies són una mena d’exclusió de la vida. Estem inventant un tercer estat entre la vida i la mort, que és allò que jo anomeno infravida. Infravida també és l’estat de les gallines amuntegades en els inferns de les granges avícoles. És una culminació del domini de la vida. És l’epítom de la lògica que va d’Aristòtil a l’algorísmia dels ordinadors, i no un reconeixement a la vida com allò inesperat, diferent, obert.

Entre altres coses ets assessor ètic d’empreses. Com evitar que el teu treball es quedi en el blanqueig ètic d’un business plan?

Jo intento definir els marcs ètics en què operen les companyies i, clar, sempre intento que no quedi en un blanqueig ètic. Un marc ètic és un conjunt de pràctiques que l’empresa pot fer abans de generar danys a tercers. I això no ha de confondre’s amb una forma de consol. En primer lloc, l’ètica no pot venir donada des de fora. Són les mateixes companyies les que han de descobrir quin és el seu marc ètic. No m’interessa tant fer-los un decàleg com plantejar-los com poden fer bé allò que fan. Després, cal definir el “bé”, i molts solen anomenar-lo “impacte positiu”. Perquè aquest impacte positiu sigui real, cal veure a qui afecta i de qui depèn. I per a això cal analitzar tota la cadena d’involucrats, on sempre s’amaguen sectors o poblacions més desfavorides, més mal pagades, menys qualificades, … Hi ha una llei que, en aquest moment polític actual, pot ajudar-nos amb això: “Sempre del costat del perdedor”. És a dir, tenir en compte que sempre hi ha un perjudicat. Intentar definir qui és el perjudicat en la cadena de valor per a perjudicar-lo el mínim o, si és possible, empoderar-lo. I, a partir d’aquí, ampliar aquest cercle virtuós als treballadors, a les persones, a la comunitat on treballes, etcètera. La idea és evitar que només quedi en un business plan i, perquè això passi, han de donar-se dues condicions: la primera és que les persones facin seu aquest marc ètic i, la segona, i la més important, és construir polítiques que obliguin a executar-lo. No hi ha res pitjor que tenir una visió moral d’allò que fas i no ho compleixis.

El món està molt fragmentat i tenim un camp de visió molt estret. En el terreny empresarial, hi ha manera d’evitar ser esclau del sistema i no convertir-te en un engranatge més?

Sobre això s’ha escrit molt. La construcció seriada de la realitat parcel·la la nostra capacitat d’actuació i la nostra responsabilitat moral. Imaginem que hi ha un milió de torturadors amb un milió de dispositius que només emeten un volt. Cap d’ells, aïlladament, electrocuta el torturat. Allò que mata és la suma dels volts. Què és allò que els faria moralment responsables d’aquesta mort? El fet de saber que, si tots apreten el botó al mateix temps, provoquen una mort. Potser cal tornar a perseguir la majoria d’edat kantiana, i assimilar que si seguim comprant segons quina roba estem fotent a algú. Però d’allò que no ens podem alienar responsablement és de no mirar. No podem dir que no ho sabíem, perquè tots sabem quina és la realitat. Quan Amancio Ortega regala milions d’euros en material sanitari està comprant l’aprovació moral de la societat. Però en realitat el seu problema moral és no haver respectat als perjudicats de la cadena de valor de les seves empreses.

Llavors, com fer que aquest marc ètic no quedi en pur blanqueig? Cal posar límits a les nostres accions, perquè potser els nostres guanys no compensen el mal que fem. És un pensament una mica antiutilitarista. La idea que el benefici de les majories val més que el perjudici de les minories és mentida. Si el benefici es crea matant a algú, mai podrà compensar-se el mal. Per això, com ha passat amb la pandèmia, la clau és prendre consciència que som amenaça.