Qui no ha tingut mai un amor platònic? Potser ens hem enamorat de qui coneixíem ben poc, de qui no ens feia cas o de qui, directament, no sabia que existíem. És un amor unilateral, no correspost. Mancat de reciprocitat. És més el desig d’una idea que no pas d’algú real. L’enamorament nascut a Internet també és idealista en el sentit platònic. Lligant a través de Tinder, Facebook o Instagram, la representació dels usuaris -sovint manipulada- guanya el rol protagonista i la veritat queda relegada al segon pla. A la xarxa, l’enginy per semblar interessant i desitjable és el catalitzador d’un públic voyeur i infinit que busca sense descans contactar amb els altres en un espai sense olfacte, ni paraules en viu, ni jocs de mirades. 

El jo

Internet va néixer amb la promesa de fer públic el coneixement. I en part, el somni s’ha fet realitat. Ara tenim més informació al nostre abast i, allò que és més important: podem compartir-la. Però ho podem fer en la mesura que hi estem registrats en pàgines i perfils socials centrats en la identitat individual: l’element bàsic que basteix tota l’estructura. “Com si ens haguessin donat uns prismàtics que convertissin tot el que veiem en un reflex de nosaltres mateixos”, escriu Jia Tolentino a ‘Falso Espejo’. I de l’anhel d’un Internet alliberador, hem quedat atrapats pel propi jo online -continua Tolentino-, mentre les plataformes que havien de connectar-nos, han passat a induir l’alienació a una escala massiva.

Algú sol fent petons a una pantalla ens pot fer riure, però també ens recorda que la xarxa és la finestra cap a un públic invisible i sense fons. La pressió és enorme. No podem dir-ho tot perquè el preu pot ser massa elevat (una possible condemna social). I, de la mateixa manera, no podem quedar malament a les fotos (quants futurs amants podem perdre?). I així, al despotisme dels cànons estètics s’hi suma l’encadenament a la pròpia representació, adverteix Ingrid Guardiola en aquest article. “El filtre Facetune és com fer-te cirurgia plàstica amb el mòbil”, conta una usuària que vol operar-se per ser com les seves selfies.  

Però… quin és el jo autèntic? Si més no, a la xarxa hi mostrem un jo polièdric: una identitat presumiblement coherent que ha de poder de ser vista per diferents persones amb una opinió imprevisible. Una imatge que servirà de mediació per a diverses relacions socials. Una representació a través de la qual plantegem preguntes com ‘us agrado?’ o ‘us agrado fent això?’. Però tot això ja ho trobàrem reflectit a l’art d’Andy Warhol, on l’obra perd importància i guanya rellevància l’autor. També Warhol va popularitzar la voluntat d’exhibir-se com un fenomen universal. Cert o no, ara en tenim les eines.

L’altre

És mala època per als qui volen lligar a la xarxa i no són fotogènics o no tenen gràcia per escriure punyents peus de foto. No tenir el do pot restar punts, i molts. En canvi, els més enginyosos seran els més presents als timelines -ajudats pels algoritmes-, els aspirants a influencer, els qui entren als somnis i autoprojeccions dels altres perquè, d’alguna manera, quasi sempre hi són presents: cada cop que obren l’Instagram. 

Cada cop més connectats i, tot i així, més sols, separats, alienats. I no és casualitat. Tal com revela Judith Duportail al seu estudi sobre Tinder, que plasma a El algoritmo del amor, el que pretén l’aplicació és que ens hi enamorem, sí, però que sempre hi acabem tornant. “És important recordar a tots els que utilitzen o han utilitzat aquest tipus d’aplicacions de dating que la soledat és una part important del seu bussiness plan”, va dir l’autora en una entrevista a l’Ara. 

La comunitat de fans de les estrelles porno de dibuixos animats com Projekt Melody, que s’ha convertit en tot un fenomen, podria entendre’s com la màxima expressió d’un cert platonisme. Entre els seguidors més fervents de Melody hi ha els anomenats ‘digisexuals’, que expressen la seva identitat sexual a través de la tecnologia. I, segons els fans, aquest és només el començament. Alguns sostenen que les dones virtuals són el futur, o sigui, una versió millorada de les de carn i ossos. “Bots not thots” (”Els robots no són promiscus”), escriuen alguns a les comunitats virtuals. I això cal llegir-ho com una clara mostra de misogínia. No és estrany que molts seguidors de Melody coincideixin als espais més foscos i masclistes d’Internet: les comunitats d’incels -una abreviació en anglès de ‘cèlibes involuntaris’. 

Mentrestant, la cantant hologramàtica Hatsune Miku omplia al gener el Sant Jordi Club a Barcelona. La influencer virtual Lil Miquela, que té quasi 2 milions de seguidors a Instagram, és l’esquer de campanyes publicitàries i marques de luxe internacionals. El petó virtual que es va fer amb la model Bella Hadid per a la marca Calvin Klein va donar la volta al món -sense estalviar-se la polèmica. 

Més enllà dels enamoraments online, el documental Meeting you, emès per la cadena MBC, mostra com una mare utilitza realitat virtual per acomiadar-se de la seva filla de 7 anys, morta quatre anys abans. La mare, amb les ulleres posades, parla amb la nena i li acaricia els cabells. Al final, la petita ofereix un ram de flors a la mare i s’estira al llit dient que està cansada i que l’estima. Tot seguit, es queda adormida, es transforma en una papallona blanca i se’n va volant amb delicadesa.

La mare va assegurar que la recreació de la filla -que va costar vuit mesos de feina- la va ajudar a superar el dol, tot i que a l’altra banda dels seus plors no hi havia ningú. Una mostra d’amor unilateral, sense receptor, sense retorn. Una experiència que recorda l’idealisme més extrem: el solipsisme de Berkeley, segons el qual la realitat es deriva de l’activitat de la pròpia ment i no hi ha res més enllà d’un mateix. El reportatge va desfermar el debat sobre les implicacions morals i psicològiques de retrobar-se amb éssers estimats que ja no hi són. 

La unió

Una app per lligar pot ajudar a socialitzar-se a qui ha perdut la xarxa social -la de debò. Potser les relacions de parella no han canviat tant, però amb Internet s’ha obert un món de possibilitats i hi ha més terreny per explorar. Coses bones, també n’hi ha. Tot i així, Judith Duportail conta que Tinder disposa d’un registre de 800 pàgines de cada usuari i que, al mateix temps, et classifica segons la bellesa, el gènere, els estudis i la condició sense que ho sàpigues. 

A més, la disponibilitat de tantes potencials parelles fa que les persones siguin menys receptives a continuar sortint amb algú amb qui no es van entusiasmar. Les cites s’han tornat més complicades per la gran quantitat de participants en el joc. El flirteig ha esdevingut un fi en si mateix. Segons un informe del Havas Group, més d’un terç de la població admet que està més interessada en rebre l’aprovació de la comunitat que a trobar un company sexual. I el 39% dels participants en la recerca -quasi 17.500 persones majors de 13 anys de 37 països diferents- admeten que, estant dins d’una relació, continuen oberts a trobar algú millor.

Si al món offline el físic, les feromones o els jocs de mirades juguen un paper clau, al món online, segons l’informe, molts usuaris s’han obsessionat amb la performance sexual, experimentant cada cop més ansietat davant el temor de no complir les expectatives durant l’encontre. En conseqüència, el sexe s’ha convertit en un esdeveniment atlètic que demana entrenament. Més d’un 40% dels participants en la recerca es van mostrar disposats a monitoritzar la seva activitat sexual per millorar-la.

Així, l’amor online s’ha objectivitzat i racionalitzat a mesura que la gent està cada cop més disposada a lliurar els desitjos a les dades i la tecnologia. Les aplicacions, els algoritmes i la intel·ligència artificial es consideren una bona manera d’optimitzar la cerca d’un amant.

El romanticisme no ha mort 

Tot i així, vuit de cada deu persones continuen convençudes que l’amor pot durar per sempre. I la majoria -dos terços dels homes i més de la meitat de les dones- creuen que sense una parella romàntica falta a la vida quelcom d’essencial. De fet, la noció d’amor etern és encara tan present que més d’un 40% prefereix romandre en una relació que no és del tot satisfactòria, que no pas estar sol. Però, igual que la tecnologia ha fet aparèixer noves formes de començar una relació, també ha propiciat noves maneres d’acabar-les. Segons el mateix informe, quasi el 60% de la gent creu que és més fàcil tallar a través d’un missatge o les xarxes socials que no pas en persona. Simplement esvaïnt-se.

Diu l’estereotip que a les dones no els agraden les carreres tècniques. I en el món dels programadors, l’estereotip es tradueix en xifres. María Calzada i Clara Bonnín, enginyeres informàtiques i programadores d’Habitíssimo, ho varen comprovar el primer dia de classe. “Al primer curs, érem almenys 120 alumnes i només quatre dones”, recorda Calzada. La masculinització del món informàtic les desconcerta, perquè a totes dues els encanta l’ofici. “Té un vessant creatiu molt estimulant”, diu Bonnín encongint les espatlles. Tot i això, els clixés hi són i les persegueixen. “M’han arribat a dir que sóc massa guapa per ser informàtica -lamenta Calzada-, i fins i tot massa normal”. A Bonnín també l’han tractada d’estranya, i al masclisme hi afegeix “el mite de l’informàtic ‘freaky’, sense aptituds socials, quan és tot el contrari”.

Llegeix l’article complet a l’ARA Balears.

Foto: María Calzada i Clara Bonnín, enginyeres informàtiques i programadores d’Habitíssimo, durant un dels actes organitzats per la Plataforma 11F, amb motiu del Dia de la Dona i la Nina en la Ciència. Autora: Anna Schnabel.

L’obsolescència programada s’ha convertit en una especialitat de Microsoft, i té molt a veure amb la posició hegemònica de l’empresa

El 14 de gener, Microsoft anunciava la fi del suport per a un dels seus sistemes operatius més exitosos, Windows 7. Des d’aleshores, ja no es reparen els errors que es descobreixen i, per tant, ja no és segur continuar utilitzant-lo. Per això, Windows ofereix dues opcions: o bé pagar pel suport durant tres anys més, o bé actualitzar de manera gratuïta a Windows 10. De fet, els sistemes operatius de Microsoft són, amb gran diferència, els més habituals del planeta -quasi un 90% dels usuaris fan servir alguna variant de Windows, com es pot comprovar a la gràfica de Stadista. Però aquest gegant tecnològic no té el quasi-monopoli dels sistemes operatius per casualitat. Ni tan sols per la qualitat del seu software. Si el seu fundador, Bill Gates, és un habitual de la llista dels més rics del món, es deu més aviat a l’ús de pràctiques èticament qüestionables -i algunes sancionades- per atrapar a milions d’usuaris i ofegar la competència.

La versió oficial diu que Windows ha evolucionat gràcies a haver llançat noves versions cada pocs anys, i que mantenir-les totes seria logísticament impossible. Per això, amb el pas del temps, Microsoft abandona les versions més antigues per centrar els esforços en les actuals. Però també hi ha veus crítiques, com l’investigador informàtic Roberto Di Cosmo, que també és director de l’Innovation and Research Initiative for Free Software (IRILL). Des de fa dues dècades, ha dedicat diversos estudis i un llibre al sistema operatiu més popular, a qui qualifica d’especialista en l’obsolescència programada. A les pàgines de Hijacking the World: The Dark Side of Microsoft, Di Cosmo vincula la caducitat del seu programari amb la posició hegemònica que ha aconseguit.

Les tàctiques de Microsoft

Segons l’investigador, els editors de software com Microsoft tenen dues maneres de fer créixer els beneficis: o incrementar la quota de mercat o, quan el mercat ja està saturat pels seus productes, intentar vendre més i més, sovint als mateixos clients. “Per això necessiten crear noves versions dels seus programes tan sovint com sigui possible i que han de semblar diferents, tot i que continguin poques novetats realment útils”, escriu. I afegeix: “Pitjor encara, per assegurar-se que els seus usuaris no baixen del tren, Microsoft manté com a ostatges les seves dades: això vol dir que simplement han de comprar les versions més noves dels seus programes si volen continuar intercanviant informació amb altres persones”.

Bill Gates s’ha presentat sempre com la veu de la competitivitat, però Microsoft ha utilitzat totes les armes per eliminar qui podia fer-li ombra. La tàctica més coneguda va ser la imposició per contracte d’oferir només els seus productes als grans fabricants d’ordinadors com Compaq, Dell o Gateaway. La companyia fins i tot va requerir a tots els distribuïdors d’ordinadors IBM o compatibles amb IBM que preinstalessin els seus programes a tots els equips que venien: primer, amb MS-DOS i, després, amb Windows. 

A més, la mena de contracte que va signar amb els grans fabricants de hardware implicava una taxa de llicència per processador. Així, IBM o Compaq havien de pagar un cànon fixat per cada equip que venien, tant si l’usuari final volia tenir-hi o no instal·lat DOS o Windows. En conseqüència, al distribuïdor li interessava instal·lar Windows enlloc d’un altre sistema operatiu més car. I, per tant, a l’usuari final tampoc li resultava pràctic desinstal·lar DOS o Windows, perquè, tanmateix, ja l’havia pagat.

Cap a l’any 2000, Microsoft va intentar controlar el mercat no només acaparant els sistemes operatius de tots els ordinadors, sinó també conquerint les activitats estratègiques, com navegar per Internet. L’autor recorda que els navegadors rivals, com Netscape Navigator, no funcionaven bé perquè el contingut online estava optimitzat només per a Internet Explorer, el seu propi. “Microsoft va aconseguir convèncer els proveïdors que el seu navegador és l’estàndard i que és del seu interès adaptar totes les webs només per a aquest navegador”, escriu Di Cosmo. 

La companyia també s’ha desfet de petits potencials competidors assumint la seva tecnologia, per exemple, copiant-la descaradament per integrar-la a les pròpies solucions. Això va succeir amb Stac, que va dissenyar el software de compressió de disc dur Stacker. Va aconseguir demostrar que era així i va guanyar una demanda contra Microsoft. 

La Comissió Europea sanciona Microsoft

Les pràctiques monopolistes de Microsoft també van arribar a la Comissió Europea (CE), que el 2000 va començar a investigar el gegant tecnològic per dos motius: la manca d’informació per assegurar la interoperabilitat -o sigui, la compatibilitat d’aquest sistema operatiu amb altres components de hardware-, i la incorporació del Windows Media Player, que requeria un esquema de llicències incompatible amb el Software Lliure. Va caler esperar quatre anys perquè la CE resolgués que la companyia de Bill Gates havia comès, efectivament, tots dos abusos i li va imposar una multa de 497,2 milions de dòlars.

Segons Di Cosmo, a més, en aquell temps era pràcticament impossible comprar un ordinador sense Windows, tenint en compte que els fabricants de hardware no tenien marges de benefici gaire alts. Allò cert és que la majoria dels seus guanys derivaven del software, que pràcticament no té cost de fabricació, tenint en compte que un cop fet un programa -amb un cost que pot ser relativament alt-, es pot copiar de manera gratuïta o descarregar-se per Internet. L’investigador també subratllava les sospites d’alguns fabricants que Microsoft amenaçava amb represàlies a aquells qui volien anar per lliure. 

L’alternativa: el software lliure

El terme de ‘Programari Lliure’ (que prové de l’anglès Free Software) va ser encunyat el 1985 per Richard Stallman, aleshores investigador del MIT, que potseriorment va crear l’ONG Free Software Foundation. L’organització té l’objectiu de garantir la llibertat d’executar el programari, estudiar-lo i modificar-lo sense impediments. Per això va crear el sistema operatiu GNU (l’acrònim de ‘GNU is Not Unix’) i la Llicència Pública GNU, donant protecció legal a aquest model de software i, d’aquesta manera, fent possible la creació de Linux, el sistema operatiu de codi obert més conegut i usable. El programari lliure implica que els usuaris tenen quatre llibertats essencials: la d’executar el programa, la d’estudiar i modificar-ne el codi font, la de redistribuir còpies exactes i la de distribuir versions modificades.

A Mallorca, l’associació Bulma difón l’esperit del software lliure i la seva idea fonamental: “El coneixement ha de ser per tots”. El president de l’entitat, Daniel Ripoll, defensa la ‘cultura hacker’, és a dir, del repte intel·lectual de superar creativament les limitacions dels sistemes operatius. Entre altres accions, Bulma ha fet un recopilatori de distribuïdors de hardware compatible amb el software lliure. “Fer servir un o altre sistema operatiu ha de ser una decisió teva”, subratlla Ripoll.

Però Bulma no defensa Windows, ni tampoc l’altra gran companyia de software privatiu: “Apple es va apropiar un poc de la ‘cultura hacker’, però mai ha arribat a alliberar el codi realment”. Amb tot, segons Ripoll, fins i tot és més privatiu que Windows amb les llicències: “Si tens una aplicació mòbil i vols publicar-la a l’Apple Store amb una llicència GPL [de l’anglès General Public Licence], que és una de les més lliures que hi ha, no la publiquen”, es queixa Ripoll, que opta pel Linux.

De fet, Apple acaba de ser sancionada per un cas flagrant d’obsolescència programada. La Direcció General de Competència, Consum i Prevenció de Frau a França ha multat la firma nord-americana amb 25 milions d’euros fer més lents els iPhones més antics. És més, la pròpia companyia va reconèixer el 2017 que alentia alguns models antics d’iPhone amb la finalitat de prolongar la vida útil dels aparells. Tot i així, França ha resolt que els consumidors no n’estaven informats i ha avalat les sospites d’aquells qui creien que Apple ho feia perquè es compressin un mòbil nou.

L’evolució de Linux

El 1991, Linus Torvalds, estudiant de la Universitat de Hèlsinki, de només 21 anys, va utilitzar les eines GNU per escriure Linux. A mesura que el seu projecte avançava, Torvalds va publicar en línia el seu codi font, de manera que va poder ser acabat i revisat pels millors programadors del món. Aquest programari gratuït, que avui dia està disponible per a PC, Mac i altres tipus d’equips, ha anat guanyant reputació. 

Linux ha creat els efectes especials de pel·lícules com Titanic i gestiona la distribució de correspondència a l’Oficina de Correus dels Estats Units des de fa més de vint anys. Segons Stadista, ja es fa servir a un 13% dels servidors de tot el món, tot i que altres fonts eleven la xifra i compten que Linux manté una posició dominant als servidors d’Internet públics. I no només això. Aquest sistema operatiu ja s’utilitza de manera habitual en disciplines tècniques a universitats i centres d’investigació de tot el planeta. Administracions públiques d’Amèrica del Nord i de la Unió Europea estan fent la transició a Linux per la seva estabilitat i obertura del codi font que, al seu torn, és més segur. Espanya va atrevir-se a implementar les distribucions LinEx i Guadalinux el 2003 i 2004, mentre Barcelona va anunciar el 2018 que passaria tota la seva infrastructura a Linux. 

Els virus informàtics de tipus ransomware s’han convertit en “un gran perill per a les empreses: impliquen despeses milionàries i rescats cada cop més alts”. Així ho indica un informe de l’Agència de Ciberseguretat de Catalunya. El ransomware és un programa maliciós que infecta tots els sistemes connectats a una xarxa local i xifra tots els seus arxius. Després els autors de l’atac demanen un rescat per les claus de desxifrat. Segons fonts de l’Agència, el cost mitjà dels segrestos informàtics no para de créixer: el gener del 2019 rondava els 6.000 dòlars i a finals d’any els 40.000.

Llegeix l’article complet al diari ARA.

Una multinacional de Barcelona es despertava el dijous amb l’aigua al coll, els ordinadors bloquejats i un missatge anònim a les pantalles: o pagaven un rescat de més de mig milió d’euros o abaixaven la persiana. Un virus informàtic els havia agafat per sorpresa i, de cop i volta, totes les dades estaven xifrades. Des d’un xat anònim, algú els reclamava 540.000 euros si volien recuperar-les. 

A la tarda, la companyia va denunciar-ho als Mossos d’Esquadra. En aquest cas, però, feia falta alguna cosa més que la intervenció policial per dissuadir uns criminals d’identitat i parador desconeguts. L’única opció de rescatar les dades passava per seure i negociar amb gent que utilitzava les mateixes tàctiques que els segrestadors de persones. La conversa, però, s’havia de mantenir a través d’un xat anònim i sempre utilitzant Tor, que permet navegar d’incògnit per la Xarxa. 

L’operació va allargar-se quatre dies. Va ser clau la intermediació d’Oleguer Rocafull, analista d’Intel·ligència, i el consultor en ciberseguretat José Nicolás Castellano, que també és el president i organitzador del congrés de ciberseguretat més veterà de l’Estat, el NoConName. “Vam començar a negociar, però vam veure que a l’altra banda no es movien. Sabien que tenien el poder”, recorda Castellano. En aquest cas, la companyia, assistida pel consultor, va atrevir-se a discutir el preu que demanaven per a la informació menys crítica i va dir als hackers ‘Això és el que tenim. No demaneu més. Ho voleu?’. I ho van acceptar. 

No obstant això, l’empresa va veure’s obligada a pagar sense regatejar per les dades vitals. “Era qüestió de vida o mort”, explica Castellano, i afegeix que “la majoria d’empreses que han patit un atac semblant han hagut de tancar”. D’aquesta manera, després de moltes hores de tensió, el rescat va saldar-se amb el pagament de 142.000 euros -lluny dels 540.000 que demanaven al principi- i, això sí, la supervivència de l’empresa.  

Escenes com aquesta no són una excepció a Catalunya, on Castellano detecta una onada creixent d’infeccions per ransomware (de l’anglès ransom, ‘rescat’, i ware, de ‘programari’), que xifra els arxius i infecta els sistemes connectats a la mateixa xarxa. Una vegada instal·lat a l’ordinador, bloqueja l’accés i demana un rescat que oscil·la entre els centenars i els milers d’euros a canvi de les claus de desxifrat. “Aquest darrer mes hem vist moltes, moltes, empreses catalanes afectades. Els atacants van a sac”, assegura. 

A escala mundial, l’últim estudi de la companyia de ciberseguretat Malwarebytes diu que, en comparació amb el primer trimestre del 2018, les incidències registrades per ransomware s’han incrementat un 500% durant els primers tres mesos d’enguany. A Nord-Amèrica, aquests virus ja han bloquejat desenes d’administracions senceres, i alguns Estats i ciutats fins i tot han declarat l’estat d’emergència. A l’Estat espanyol, el Centre Criptològic Nacional (CCN) no atura de plantar cara a una allau d’incidències informàtiques semblants que han deixat víctimes com la Cadena SER o la consultora Everis, entre moltes altres empreses espanyoles. 

‘Malware as a service‘

Segons l’Institut Nacional de Ciberseguretat (INCIBE) de l’Estat espanyol, es tracta d’un atac cada cop més freqüent perquè resulta molt lucratiu pels delinqüents (es calcula que els creadors de WannaCry, un tipus de ransomware que afectà milers d’ordinadors el 2017, guanyaven uns 360.000 dòlars mensuals). A més, cada cop és més fàcil segrestar la informació degut als avenços de la criptografia. Igualment, els hackers poden ocultar la seva identitat i utilitzar sistemes internacionals de pagament anònim i que la Policia no pot rastrejar, com la criptomoneda ‘Bitcoin’.

La majoria d’atacs recents provenen de malwares diferents, tot i que formen part de la família del ransomware. Els hackers funcionen com una empresa amb una organització interna, on cadascú té el seu paper: “s’anomena Malware as a service”, explica Castellano. D’aquesta manera, un primer grup es dedica a fer un estudi de mercat de l’empresa víctima i esbrina el seu poder adquisitiu, els pressupostos que mou, els ordinadors que utilitza, els programes que fa servir i els correus dels directius o dels qui gestionen les finances. I tota aquesta informació s’extreu per mitjà d’Internet. “Ho saben quasi tot”, comenta. Mentrestant, uns altres es fan càrrec de desenvolupar el programari de xifrat, uns altres ho venen a través del Web profund, i uns altres fan l’atac.

El vector d’infecció més típic és un correu amb un document adjunt. Quan algú l’obre per error, el ransomware penetra dins un ordinador i es replica en totes les màquines possibles per mitjà dels anomenats ‘moviments laterals’, que dispersen el virus. Aleshores, es comencen a xifrar les dades utilitzant sovint més d’una clau, cadascuna amb el seu preu. D’aquesta manera, l’empresa víctima ha de pagar certa quantitat per cada paquet d’informació encriptada. 

Punts febles

El ransomware afecta sobretot les grans empreses, més propenses a pagar el rescat per evitar la pèrdua d’informació permanent, la interrupció de l’activitat normal i danys econòmics i reputacionals. Però també són objectius temptadors les petites i mitjanes empreses amb el software desactualitzat -les que utilitzen Microsoft Office 2007 o 2010, per exemple-, que manquen d’antivirus, mesures de seguretat, o disposen de contrasenyes febles. Castellano adverteix que “les empreses no es preparen per uns atacs informàtics cada cop més freqüents, i són aquestes les víctimes”. A més, no n’hi ha prou amb fer còpies de seguretat: “El sistema de còpies d’aquesta empresa no estava pensat per esquivar un atac, perquè el ransomware també ataca les còpies”. Evitar ensurts passa per fer anàlisis de riscos de ciberseguretat, formar el personal i fer proves de penetració, per exemple. “Les companyies s’han de plantejar ja que la ciberseguretat és una inversió i no una despesa”, conclou a Twitter. 

El reconeixement facial ja permet volar sense treure el passaport, pagar sense targeta i desbloquejar el mòbil sense posar-hi el PIN. O sigui, fa guanyar temps. A diferència d’altres sistemes d’identificació, com el DNI o les empremtes dactilars, aquesta tecnologia transforma els rostres -la distància entre les pupil·les, la posició del nas i la longitud entre les comissures dels llavis, per exemple- en dades universals, permanents i intransferibles. Tot, per mitjà de la intel·ligència artificial.

Llegeix l’article complet a l’ARA Balears.

Foto: Un oficial de la Duana dels Estats Units assisteix a un passatger que se sotmet a un escaneig facial abans d’agafar un l’avió. Houston International Airport. 12 de febrer del 2018. Autora: Donna Burton. Flickr.

Què és el Blockchain?

El Blockchain -que es tradueix com a ‘Cadena de blocs’- és la tecnologia que el 2009 va fer possible la creació del Bitcoin, la primera criptomoneda que es va inventar, i que ha captat l’atenció de col·lectius diversos, des de banquers fins a creadors de videojocs. Les cadenes de blocs permeten emmagatzemar informació de manera segura i immutable a la xarxa, en una base de dades descentralitzada que es replica en cadascun dels ordinadors que hi estan connectats. La clau d’aquesta tecnologia és el consens: si tothom té la mateixa informació, aquesta és dona per certa.

Clarke Modet ha dissenyat -de la mà de Minsait- una aplicació que, fent ús d”hashes’ (algoritmes matemàtics que redueixen qualsevol conjunt de dades a una nova sèrie de caràcters única i irrepetible) i claus criptogràfiques, permet als clients desar en una cadena de blocs evidències segures, immutables i confidencials de l’activitat que fan, eliminant el risc a posar els documents a disposició de tercers.

Una tecnologia a l’alça

Segons una enquesta de Deloitte del 2019, es fa negoci amb l’ús de Blockchain en almenys 74% de les empreses, mentre el 34% està enmig d’alguna forma d’implementació d’aquesta tecnologia dins la seva organització.

L’irrupció del Blockchain també és palpable a l’estat espanyol. A Catalunya, l’ecosistema Blockchain compta actualment amb 76 empreses, que és un 117% més que a finals del 2018. És una de les principals conclusions de l’estudi ‘Les tecnologies de registre distribuït. El Blockchain a Catalunya’, elaborat per l’agència per a la competitivitat de l’empresa de la Generalitat. A escala global, l’informe diu que la inversió en el sector del Blockchain s’ha disparat en els darrers anys i que la despesa en solucions basades en aquesta tecnologia no ha parat de créixer.

L’estudi identifica les diverses aplicacions que té aquesta eina. Per exemple, més enllà de les criptomonedes, s’hi diu que el Blockchain ja s’està utilitzant en sectors com el comerç -per fer més transparent l’etiquetatge-, l’atenció sanitària -per xifrar dades-, l’administració pública -per millorar la seguretat del vot electrònic, per exemple-, o per protegir secrets empresarials sense la intermediació d’un notari.

La Llei del Secret Empresarial

En un mercat on els treballadors es mouen sense fronteres, els llocs de feina es relacionen, i interactuen i negocien; en un temps on les noves tecnologies encapçalen la cursa de la competitivitat, l’escletxa oberta a l’espionatge empresarial i el robatori de dades s’ha volgut abordar amb una llei que protegeix els interessos dels creadors del coneixement. Una llei per protegir els secrets d’empresa durant un procés judicial, que abans requerien posar allò que es volia protegir sobre la taula, a la vista de qualsevol. “La Llei del Secret Empresarial espanyola (1/2019) pretén protegir el coneixement de les empreses d’una manera més àgil, efectiva, barata i que es gestiona dins la pròpia companyia”, va explicar Arrom durant la xerrada.

Segons la llei, un secret empresarial és allò que no està disponible per tots els treballadors o membres de l’empresa, que pot tenir un avantatge competitiu, unes mesures de protecció d’aquesta informació -per exemple, l’ús de PIN o empremta dactilar. Més enllà d’això, la normativa permet protegir qualsevol informació: bases de dades de clients, mètodes innovadors, programari propi, algoritmes, especificacions tècniques o un model de negoci en són només alguns casos.

Validesa jurídica

El Blockchain pot ser utilitzat com a eina a l’abast d’aquells que volen constituir una prova de l’existència de certa informació en un moment determinat. Però, quina validesa jurídica se li dona en un procediment judicial?

En alguns països com el Japó, Corea del Sud o la Xina ja existeixen jutjats especialitzats en Blockchain, on accepten aquesta tecnologia quan la veracitat de les dades electròniques pot demostrar-se. De fet, segons Cinco Días, la Xina ja ha acceptat el Blockchain com a mitjà de prova vàlid en un cas d’infracció de drets d’autor. Les proves presentades pel demandant van ser admeses i valorades pel tribunal, que va concloure que el sistema guarda la informació de manera que no pot ser manipulada i que, per tant, és fiable i segur.

A Espanya encara no es disposa de jurisprudència rellevant. “Cal tenir en compte que aquesta aplicació del Blockchain és molt nova, i per tant, cal esperar les primeres sentències”, apunta Arrom que, tanmateix, es mostra convençut que els tribunals de l’Estat admetran la validesa d’aquest sistema revolucionari.

Montesquieu, Kant i Sartre són de primer curs de Filosofia però, fins el 1966, algunes de les seves obres van formar part dels Llibres Prohibits de l’Església. La purga d’escrits que induïen a la crítica també va ser bandera del franquisme, que vetà 1984 d’Orwell o el Quixot de Cervantes mentre, alhora, se servia d’un control estricte de la ràdio i la televisió. La censura ens ha perseguit des de temps remots, però ha canviat el canal: Internet és el gran camp de batalla de la censura, que al 2019 es regula per decret reial. 

Un estudi de la Freedom House alerta que governs de tot el món han concentrat dràsticament els esforços per manipular els mitjans de comunicació durant el 2018. I al mateix temps creixen, segons l’ONG, noves fórmules de censura: el control estatal de la connectivitat mòbil, la limitació de vídeos de reproducció instantània o ‘en streaming’, ciberatacs contra opositors i defensors dels drets, noves restriccions de les Xarxes Privades Virtuals (VPN), així com, directament, represàlies i detencions de crítics, activistes i periodistes. Cadascuna és més distòpica que l’anterior i, malauradament, no ens queden tan lluny. Quins mecanismes de censura digital s’han fet servir, a Catalunya i l’Estat espanyol? Quins altres mecanismes de bloqueig en línia existeixen i on s’han produït?

Espanya

Avui, a Espanya, l’Independentisme és la principal diana de la censura digital. El nou Reial Decret 14/2019 permetrà tancar webs sense audiència prèvia i, com va alertar l’associació Críptica, prendre el control de la xarxa tecnològica quan l’Estat ho consideri oportú. Una normativa cosida a mida per esmorteir les mobilitzacions que han fet bullir els carrers després de la sentència del Procés, però que permetrà, per exemple, desconnectar de la xarxa als participants d’una manifestació en qualsevol zona concreta de l’Estat espanyol. El decret, també batejat com a “155 digital”, obliga així mateix a passar pel sedàs del govern central els sistemes de firma electrònica propis, com l’IdentiCAT.

Sempre hi ha una fórmula

La Censura digital adquireix ara rang de llei. Però això ja ho vam veure a l’1-O, quan va enredar-se amb el Codi Penal. El 13 de setembre del 2017, un jutge va fer tancar el web referendum.cat tot i que, poc després, Carles Puigdemont difonia a Twitter els clons de la pàgina que havia estat tancada. “És impossible posar portes al camp”, comentava l’aleshores president. I tenia raó: sempre hi ha una fórmula. 

La setmana següent, la Guàrdia Civil va arrestar Josep Masoliver, treballador de la Fundació puntCAT -una entitat privada sense filiació política que promou el domini .cat a Internet-. Tot i que va quedar en llibertat 48 hores després, ha estat finalment processat per voler assegurar l’accés a referendum.cat i altres pàgines vinculades a l’1-O. Mitjans de tot el món se’n van fer ressò: era Internet allò que estava en joc. Fins el 27 de setembre, més de 140 llocs web relacionats amb el referèndum van ser bloquejats i, després, continuà el bloqueig, que fins i tot va arribar al grup de Whatsapp de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural. 

La fotografia de la vergonya

Dos anys més tard, el Tsunami Democràtic lidera la resposta contra una sentència que ha fet estralls. Alguns experts, com Enric Luján, han vinculat el modus operandi d’aquest nou col·lectiu anònim amb l’arquitectura organitzativa i tecnològica de l’1-O. Després de la primera acció a l’aeroport, va començar la persecució i la censura dels canals de difusió del grup. Un nou joc del gat i la rata que ja es va viure l’1 d’Octubre, amb el tancament de pàgines webs que es tornaven a replicar de seguida. Més endavant, la Guàrdia Civil va enviar una petició de bloqueig a la plataforma GitHub de Microsoft, on s’allotjava el web i l’app del Tsunami. Després, l’empresa feia públic el missatge del cos policial, que apareixia al costat de peticions similars de Rússia i la Xina. La fotografia deixava en molt mal lloc l’Estat espanyol. 

El 18 d’octubre, el domini tsunamidemocratic.cat era bloquejat “gràcies a la col·laboració de les grans teleoperadores”, segons explicava el Tsunami en un comunicat. Alhora, recomanava descarregar la seva singular aplicació, concebuda per esquivar la censura, i animava a utilitzar una VPN. Però el servei més útil pel Tsunami ha estat sens subte Telegram, l’aplicació russa que el president Vladimir Putin va bloquejar perquè el seu director es va negar a col·laborar amb els serveis secrets. Des de Telegram, s’ha continuat permetent l’accés a l’app, que des d’aquesta setmana també és a la principal llista de noves aplicacions i serveis tecnològics, Product Hunt: un nou revés a la censura. 

Casos extrems

El país on va néixer Telegram és conegut per la seva relació íntima amb la censura. Al principi d’aquest mes, va entrar en vigor l’anomenada ‘llei d’Internet sobirana’, que estableix que l’Estat ja no necessita una autorització judicial ni contactar amb les teleoperadores per bloquejar qualsevol contingut d’Internet considerat sospitós. Putin justifica la mesura per la millora de la ciberseguretat, però els crítics temen que el Kremlin vol crear un firewall -’tallafocs’, en català- capaç de tallar completament les connexions del país amb la web mundial. Això ja ho va fer el govern de l’Iran, quan va deixar sense Internet a un pais de 80 milions de persones enmig d’unes protestes pel dràstic augment dels preus del combustible, on van ser disparats desenes de manifestants.

El Projecte Escut Daurat

El firewall és una realitat al país liderat per Xi Jinping, i és un cas extrem de censura digital. Per a executar-la, el govern utilitza des del 2003 el conegut com a ‘Gran Tallafocs’ o, com s’ha batejat oficialment, el ‘Projecte Escut Daurat’. El tallafocs xinès funciona interceptant els requeriments que envien els ordinadors dins de la xarxa a la Xina. El firewall els analitza i determina si els deixa passar. D’aquesta manera, recolzant-se en l’ús massiu de les noves tecnologies, Jinping ha aconseguit imposar un model de societat basat en el control estricte de la informació i els ciutadans.

Com funciona la censura digital?

Quan només se censuraven llibres o cadenes de ràdio i televisió, els mecanismes eren més senzills. Actualment, la complexitat de les tecnologies que fem servir per comunicar-nos a través de la xarxa, ha donat lloc a una sèrie de procediments cada cop son més enrevessats. Fem un repàs dels més habituals.

Proveïdors d’Internet (ISP)

Els casos més habituals requereixen la col·laboració de les empreses proveïdores d’Internet, o ISP per les sigles d’Internet Service Provider en anglès, com Telefonica o Orange. Aquestes companyies interfereixen en les comunicacions dels seus usuaris bloquejant o alterant el contingut que aquests reben als seus dispositius, sovint a conseqüència d’un requeriment judicial o d’una petició del govern.

• Filtratge d’IP: En els casos més senzills, el proveïdor bloqueja tota comunicació dels seus usuaris amb una adreça IP d’un servidor en particular. Recordem que una adreça IP és un codi numèric d’entre 4 i 12 dígits que identifica de manera única un servidor a Internet. Així doncs, bloquejant les comunicacions amb aquesta adreça, s’impedeix als usuaris accedir a qualsevol contingut o servei allotjat en aquell servidor, ja sigui una pàgina web, imatges, o un servei de correu electrònic. Aquest sistema s’hauria aplicat a Veneçuela per a impedir l’accés a imatges de Twitter o a Pastebin, una aplicació que permet pujar petits textos i que era utilitzada pels activistes d’Anonymous per a difondre maneres d’esquivar la censura.

• Filtratge de noms de domini: Quan s’introdueix un nom de domini com “tecnologa.cat” en un navegador web, el que fa aquest és demanar al DNS (Sistema de Noms de Domini) l’adreça IP corresponent per poder accedir al servidor i subministrar-ne el contingut. Si el DNS consultat pertany a l’ISP, aquest pot decidir no retornar la IP del servidor i bloquejar-ne així el contingut. En altres casos, en comptes d’evitar contestar, respondria una adreça IP alternativa en la que es mostra un missatge judicial. Dades de l’Observatori Obert d’Interferències de Xarxa (OONI) demostren que France Telecom Espanya i Euskaltel van adoptar aquesta tècnica per bloquejar llocs web relacionats amb el referèndum de Catalunya.

• Desconnexió total: En els casos més extrems, quan tots els altres sistemes fallen, el proveïdor d’internet pot optar per la solució més dràstica: deixar a tots els seus usuaris sense connexió a internet. Aquesta és una mesura extrema que s’ha aplicat en molt poques ocasions, normalment en un contextos de gran desestabilització del país. Els primers països a tancar l’accés a Internet per complet van ser Nepal el 2005 i Birmània el 2007. Egipte va tallar del tot l’accés a Internet durant la anomenada primavera àrab, entre el 27 de gener i el 2 de febrer de 2011. El cessament de l’activitat va ser absolut, encara que alguns usuaris van trobar maneres de sortejar-lo. Altres països que van emprar la mateixa tàctica van ser Líbia, amb talls intermitents, Bahrain (que va incrementar el seu filtratge, però no va tancar totalment l’accés a la xarxa) i Síria.

Proveïdors de Serveis

En altres casos, la censura no té res a veure amb el nostre proveïdor d’Internet o ISP, sinó que s’aplica per part d’alguna altra empresa que ofereix un servei a Internet. Quan això passa, l’empresa és l’encarregada de bloquejar certs continguts mentre continua oferint-ne d’altres amb normalitat. En alguns casos, cal un requeriment judicial o una petició del govern però, en altres casos, es vesteix amb l’excusa d’una violació dels termes d’ús.

• Catàlegs d’aplicacions: Alguns dels proveïdors que bloquegen els seus continguts són els catàlegs d’aplicacions com Google Play Store o Apple Store. Quan això passa, determinades aplicacions deixen d’estar-hi disponibles per descarregar. Recentment es van observar casos d’aquests quan Apple va eliminar una aplicació amb què els manifestants de Hong Kong coneixien l’ubicació de la Policia, o quan, fa tres setmanes, Quarz, portal de notícies amb sis anys de vida, desapareixia de l’App Store xinesa per la seva cobertura contínua sobre les protestes. Per altre cantó, l’app del Tsunami Democràtic no va arribar ni a donar-se d’alta al Play Store perquè s’assumia que Google la podia bloquejar.
  
• Xarxes Socials: Una altra de les més habituals és la censura en Xarxes Socials. A vegades, les xarxes com Twitter, Instagram o Facebook retiren continguts penjats per usuaris sota l’argument de que són inapropiats. En d’altres, els comptes dels usuaris poden arribar a ser suspesos de manera temporal o definitiva. Alguns cops, fins i tot, les Xarxes Socials ofereixen la possibilitat que els propis usuaris apliquin la censura a base de denunciar massivament i de manera sincronitzada a determinats perfils per violacions de les condicions d’ús. Per exemple, aquesta mateixa setmana, la plataforma Tiktok va haver de disculpar-se per haver bloquejat el compte d’una adolescent que denunciava la repressió dels uigurs als seus vídeotutorials de maquillatge.

Fred Joho viatja pel món treballant com a usuari remot. Té passaport francès, però s’identifica com a nòmada digital. És autònom i supervisa una web d’apostes esportives des de qualsevol punt del planeta. “Les úniques coses essencials per a mi són la crema de cacauet i l’ordinador”, diu fent broma. Però també ho és la connexió a internet, que li permet escollir segons el clima: “M’he decantat sempre per la mar”, diu, i confessa que se sent molt atret per les Illes. Ha viscut a Jersey, l’illa banyada per la costa de Normandia. També ha passat dos mesos a Creta (Grècia), i mig any a Eivissa. Després, s’ha estat a l’Arenal un mes i mig, allotjat a Bed and Desk: el primer espai de les Balears i de tot Espanya que ofereix als nòmades digitals un lloc compartit de treball i residència. Amb Joho, a l’agost hi feien vida una desena de persones més que, com ell, evoquen la idea més romàntica del viatger. Més de la meitat conta que no té casa fixa i quasi tots van d’un país a l’altre amb un ordinador sota el braç. La seva idea bàsica, com repeteixen, és “treballar amb llibertat”.

Llegeix el reportatge complet a l’ARA Balears.

Aquest no és un cas aïllat. Dos anys després d’aquests fets, una investigació de Propublica va demostrar que el sistema tendia a assignar riscos molt més elevats a les persones de pell fosca que a les de pell blanca. Era el resultat d’allò que es coneix com a biaix predictiu; en aquest cas, racista.

D’on surt aquest biaix?

L’origen s’amaga en els principis més bàsics dels algoritmes predictius, també anomenats d’Aprenentatge Automàtic (Machine Learning, en anglès). Aquests algoritmes, actualment tant habituals, es basen en una anàlisis estadística de dades històriques, a partir de les quals s’extreuen patrons que més endavant serveixen per fer prediccions sobre noves dades. Com a conseqüència, si aquestes dades històriques contenen una representació esbiaixada de la realitat, les prediccions de l’algoritme predictiu reproduiran el mateix biaix.

Però això no és tot. L’estudi de Propublica va demostrar que la diferència a l’hora d’avaluar persones de colors diferents no s’explicava només per unes dades històricament esbiaixades, sinó que l’algoritme tendia a equivocar-se de manera diferent en funció de si examinava persones de pell negra o de pell blanca. Així, COMPAS va atribuir el doble de vegades un risc erròniament alt de reincidència als presos de pell negra; mentre va assignar un risc erròniament baix a molts més reclusos de pell blanca. Per tant, en aquest cas, la Intel·ligència Artificial no ajudava a mitigar les diferències racials inherents a les dades històriques, sinó que encara les potenciava més.

Per què? Propublica ressaltava que COMPAS no preguntava la raça del pres per formar l’algoritme. No obstant això, les variables que utilitzava per obtenir informació eren 137 preguntes personals sobre el detingut i el seu entorn, com “Els teus amics o familiars formen part de bandes criminals?” o “Has provat l’heroïna?”. Però el problema és que, als Estats Units, les diferències socials entre els col·lectius racials són prou importants com perquè es vegin reflectides en aquest tipus de respostes. Així, si s’evités proporcionar a l’algoritme dades que permeten deduir el color de pell, es quedaria sense informació per a fer prediccions amb precisió.

Conseqüències en el treball, en la salut, en l’amor

El cas de COMPAS no és una excepció, ja que els biaixos predictius són un fenomen inherent als algoritmes d’Intel·ligència Artificial, que són cada dia més freqüents al nostre entorn.

El 2014, Amazon va desenvolupar una eina intel·ligent per reclutar els millors treballadors. Un any més tard, la multinacional va adonar-se que als llocs tècnics no hi havia cap dona. La companyia va abandonar l’eina després que una auditoria interna trobés que els candidats homes havien obtingut més puntuació que les dones. Per què? Tal com expliquen Karma Peiró i Ricardo Baeza-Yates a Medium, les dades massives que serviren per nodrir l’algoritme de sel·lecció de personal es basaven en currículums rebuts durant l’última dècada, quan amb prou feines hi havia dones programadores. Quan el sistema automàtic detectava la paraula “dona” o un sinònim, la penalitzava i puntuava més baix.

En l’àmbit sanitari, als Estats Units s’utilitzen algoritmes per guiar algunes decisions mèdiques. El 25 d’octubre, la revista Science explicava que els models utilitzats per assignar cures als 100 milions de pacients nordamericans que pateixen malalties cròniques, com atacs de cor o diabetis, prioritzaven els pacients blancs en detriment dels negres, i rebien abans una assistència mèdica urgent.

Al llibre El Algoritmo del Amor, Judith Duportail explica que l’algoritme de Tinder classifica els usuaris segons la bellesa, el gènere, els estudis i la classe social. Duportail sosté que els homes amb més ingressos i nivell d’estudis tenen una gratificació i, en canvi, a les dones amb els mateixos atributs se les penalitza. Per això, considera que Tinder vol construir parelles desiguals en què l’home sempre sigui superior: amb més estudis, més ingressos i més edat. Com s’explica això? Per una banda, l’algoritme és el resultat d’una compilació de dades que ha tingut lloc dins una societat masclista i, per l’altra banda, segons l’autora del llibre, els programadors de l’aplicació han introduït els seus propis biaixos dins el programari. Com trencar aquest cercle viciós?

Algunes solucions

El Centre Tecnològic Eurecat, de la mà de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i la Universitat Tècnica de Berlín, ha creat un algoritme, anomenat FA*IR, per evitar la discriminació per raons de gènere, procedència o aparença física en cercadors de feina o de parella. FA*IR detecta els biaixos i els corregeix incorporant un mecanisme per a reordenar els resultats sense afectar la validesa del rànquing. Des de l’UPF, a més, proposen utilitzar els algoritmes de manera crítica i en col·laboració amb experts de l’àrea que correspongui.

Rachel Thomas, directora del Centre d’Ètica Aplicada a les Dades de la Universitat de San Francisco, recomana que cada conjunt de dades es presenti amb un document on s’hi descrigui com es va compilar. També aconsella especificar-hi qualsevol preocupació ètica o legal que hagi pogut sorgir durant el procés. Suggereix, tanmateix, que els equips incloguin gent diversa capaç d’advertir els diferents biaixos.

El 2017, l’Associació de Maquinària Informàtica (ACM) publicà un manifest en defensa de la transparència algorítimica i va establir set principis:

1. Consciència. Els creadors d’aquests sistemes han de ser conscients de la possibilitat que hi hagi biaixos en el seu disseny, implementació i ús.
2. Accés. Els reguladors han d’afavorir l’introducció de mecanismes perquè els individus i grups negativament afectats per decisions algorítmiques puguin qüestionar-les i rectificar-les.
3. Passar comptes. Les institucions han de ser responsables de les decisions de l’algoritme, encara que no puguin detallar com s’han pres.
4. Explicació. Les institucions que empren sistemes intel·ligents han de promoure la producció d’explicacions sobre els procediments i les decisions específiques que s’hi prenen.
5. Procedència de les dades. Les dades emprades per a l’entrenament han d’anar acompanyades d’una descripció del seu origen.
6. Auditabilitat. Models, dades i decisions han de quedar registrats perquè puguin auditar-se quan se sospita d’algun error.
7. Validació i proves. Les institucions han de fer proves rutinàries per a avaluar i determinar si el model genera discriminació.

Encara queda molt per fer

Malgrat els esforços, els biaixos algoritmics són entre els grans problemes de la comunitat científica. En alguns casos, les dades sovint reflecteixen diferències no atribuïbles a biaixos, sinó que són resultat d’una descripció objectiva de la realitat i no té sentit corregir-los. A vegades, però, aquests contrastos són producte de certes diferències històriques que cal pal·liar per construir una societat més justa. Tot plegat requereix una feina complexa però necessària per redefinir com conceptualitzem el món i, en conseqüència, com obtenim les dades. Al mateix temps, és urgent introduir l’Ètica a l’hora d’entrenar models intel·ligents que, de ben segur, tindran un gran impacte social.

Notes:

*COMPAS és l’acrònim de Correctional Offender Management Profiling for Alternative Sanctions, que en català es tradueix com a Perfilat per la Gestió Correctiva d’Infractors per Sancions Alternatives.