El ‘Pla per a la digitalització democràtica dels centres educatius‘ és, d’acord amb Xnet, el resultat d’un any de converses amb el Departament d’Educació amb l’objectiu d’impulsar una digitalització democràtica de les escoles. La proposta reclama que la comunitat educativa tingui el control de les pròpies dades, que la privacitat quedi garantida, que s’impulsi la capacitació digital puntera i l’ús de programari lliure. A diferència de les eines de Microsoft i Google, el programari lliure, a més de ser gratuït, permet a la comunitat de programadors accedir al codi font per tal d’auditar quines dades s’emmagatzemen, l’ús que se’n fa d’aquestes i si existeixen riscos de privacitat o seguretat per als estudiants.

“Hem de denunciar una submissió innecessària a les pressions corporatives tant dels qui volen afavorir el monocultiu de multinacionals com Google i el seu G Suite for Education, com dels qui tenen interessos clientelars amb els diversos Departaments i volen impedir la diversitat i una digitalització que permeti florir més innovació a Catalunya i més llocs de feina que no depenguin del seu control”, diu Xnet al comunicat, on expliquen que compten amb el suport de la FaPaC (Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes de Catalunya), l’USTEC (Sindicat de treballadores i treballadors de l’ensenyament de Catalunya) i el SEPC (Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans).

Xnet i Maadix -companyia especialitzada en solucions de codi obert, la privacitat de les comunicacions i la seguretat de les dades per a persones sense coneixements tècnics- van plantejar una sèrie d’aplicacions adaptades a les necessitats de la comunitat educativa auditables i de codi lliure i obert. La idea del col·lectiu és “crear un cercle virtuós” actualitzant i adaptant aquestes eines, algunes de les quals poc àgils i insuficients, per tal d’afavorir eines més ètiques i transparents que G Suite. Així mateix, el Pla, que segons Xnet, només l’1% del pressupost anunciat per Educació per a la digitalització, proposa capacitar les empreses catalanes per donar resposta a les necessitats educatives sense haver de recórrer a multinacionals poc respectuoses amb la privacitat.

La pandèmia de la Covid-19 ha posat sobre la taula la necessitat d’anticipar-se als brots epidèmics per fer més eficients els processos de contenció i mitigació. Amb aquest objectiu, Catalunya ha vist néixer aquest dijous el primer projecte per a la prevenció d’epidèmies basat en intel·ligència artificial (IA) i l’anàlisi de dades massives (Big Data).

L’observatori epidemiològic, impulsat pel Govern de la mà d’institucions mèdiques com l’Hospital Germans Trias i Pujol, operadores telefòniques, i centres educatius com la Universitat de Girona i la Rovira i Virgili, vol estudiar la propagació d’epidèmies a través de l’anàlisi de dades del cens, epidemiològiques, meteorològiques i mediambientals i d’algunes companyies telefòniques per crear “millors models predictius”, que ajudaran a elaborar models matemàtics i a dissenyar estratègies per preveure i mitigar la propagació d’epidèmies presents i futures.

Segons una nota de premsa de la Generalitat, en primer lloc es procedirà al creuament de les dades de forma agregada i anonimitzada -en cap cas implicarà traçabilitat o identificació de les persones-, i a l’anàlisi i extensió de models matemàtics per comparar i predir patrons específics d’epidèmies, a partir de la grip i la Covid-19. Això permetrà definir un primer model epidemiològic al qual posteriorment s’aplicaran tècniques i algoritmes d’aprenentatge automàtic (Machine Learning) per millorar-lo. Finalment, es treballarà en la construcció d’una eina capaç d’integrar les diferents fonts de dades de manera automàtica que permetrà el monitoratge de l’evolució d’una epidèmia i crear un sistema de suport a les decisions obert per a les comunitats científica i sanitària.

“Respecte a la informació de caràcter personal”

La mateixa nota subratlla que “una de les prioritats d’aquest Observatori és definir un model de tractament de dades que garanteixi plenament el respecte a la informació de caràcter personal per protegir la intimitat i privacitat dels ciutadans”. “En aquest sentit -continua el comunicat-, per tal d’estudiar la transmissió del virus, es treballarà amb dades agregades epidemiològiques i de mobilitat, sempre agregades i anonimitzades, seguint les recomanacions i millors pràctiques del Comitè Europeu de Protecció de Dades (CEPD) i del Departament de Salut.”

L’Observatori s’ubicarà a l’Hospital Germans Trias i Pujol (HGTiP) i comptarà amb la coordinació científica del doctor Bonaventura Clotet, cap del Servei de Malalties Infeccioses de l’HGTiP i president de la Fundació Lluita contra la Sida (FLS). La coordinació tècnica anirà a càrrec del Center for Innovation in Data tech and Artificial Intelligence (CIDAI), creat en el marc de l’Estratègia en Intel·ligència Artificial del Govern de Catalunya, Catalonia.AI.

Aquesta iniciativa publicoprivada suma els esforços de la Generalitat de Catalunya, a través del Departament de Polítiques Digitals i Administració Pública i el Departament de Salut; institucions mèdiques i de salut (Hospital Germans Trias i Pujol i Fundació Lluita contra la Sida); centres d’innovació i investigació tecnològica i grups de recerca (CIDAI, Eurecat, Barcelona Supercomputing Center, Universitat Rovira i Virgili i Universitat de Girona) i el Mobile World Capital Barcelona. A més, el projecte compta amb la col·laboració de la iniciativa GSMA AI for Impact.

La iniciativa neix del Govern i la Universitat de Girona (UdG) i pren la forma d’una càtedra amb seu a la facultat. Segons una nota de la Generalitat, l’Observatori té la missió d’estudiar els impactes ètics i legals de la implantació de la IA en la vida diària, de vetllar perquè la tecnologia s’apliqui de manera segura i justa, d’establir unes directrius ètiques i, en definitiva, de desenvolupar al país “una intel·ligència artificial ètica i confiable”. Per aconseguir-ho, l’observatori vol analitzar l’evolució del desenvolupament de la IA a Catalunya, impulsar jornades i tallers per debatre sobre ètica, regulació i IA, promoure la conscienciació ciutadana entorn la IA i les decisions automatitzades i crear un consell assessor format per experts d’àmbits diversos -acadèmic, tecnològic, humanístic, legal, econòmic, etc.

La iniciativa compta amb un pressupost de 250.000 euros per al període 2020–2022, finançats principalment pel Departament de Polítiques Digitals en el marc de l’estratègia Catalonia.AI, l’Estratègia d’Intel·ligència Artificial de Catalunya, aprovada el 18 de febrer, i el pla estratègic de la Universitat de Girona ‘2030: La suma d’Intel·ligències’, que vol buscar el millor encaix de la intel·ligència artificial amb la intel·ligència natural i la intel·ligència col·lectiva.

El tret de sortida de l’Observatori l’han donat aquest matí el conseller de Polítiques Digitals, Jordi Puigneró, i el rector de la UdG, Quim Salvi, entre altres representants del Govern i la universitat, que han presentat el nou organisme en un acte telemàtic amb la intervenció de Karma Peiró i de la professora d’Investigació de l’Institut de Robòtica (CSIC-UPC) i escriptora Carme Torras.

La necessitat d’una mirada ètica

Els intents de regular la intel·ligència artificial des d’una mirada ètica persegueixen l’evolució tecnològica, però de moment no l’atrapen. El febrer, la presidenta de la Comissió Europea (CE), Ursula Von der Leyen, va presentar un pla per regular la IA i recuperar la sobirania digital davant els gegants tecnològics, tot i que les veus crítiques li van retreure poca concreció. A l’abril del 2019, un grup d’experts d’alt nivell de la CE havia fet públiques unes Directrius Ètiques per a una IA Confiable (Ethics Guidelines for Trustworthy AI). Poc després, el professor de filosofia de la Universitat de Mainz (Alemanya) Thomas Metzinger, que va formar part del grup d’experts, va denunciar al diari Der Tagesspiegel que “el relat de la Intel·ligència Artificial confiable pretén eixamplar els mercats futurs i utilitzar els debats sobre Ètica com un bell decorat públic per a una estratègia d’inversió a gran escala”. Per això, cal prendre consciència que la revisió ètica de la IA necessita molt més que una declaració de bones intencions.

Montero, a més d’escriptor, ha estat guia turístic, creatiu publicitari i consultor estratègic. Ha viscut a Madrid, Nova York, Londres, Frankfurt, Marràqueix i Benarés. Ara resideix a Palma. Ha escrit les novel·les de ciència-ficció Artrópodos, Feliz Año Nuevo i Clon, i els assajos d’ontotecnologia Mundo-hecho i Dejad que las máquinas vengan a mí. Per cortesia de l’Editorial Enclave, us oferim el principi d’aquest últim llibre.

En AQUEST ENLLAÇ el trobareu en castellà, versió original.

PREFACI

Fa uns anys van presentar-me com un escriptor de filosofia ficció. Alguna cosa com un autor de ciència-ficció amb vel·leïtats filosòfiques. O com un filòsof prou mandrós com per a centrar-se en la ficció, entesa com el lloc de l’especulació sense argumentació. I tothom sap que allò complicat de la teoria no és tenir bones idees, aquestes estan pertot arreu, en qualsevol cantonada, en qualsevol text, en qualsevol comentari fugaç sentit pel carrer; no, el complicat de la teoria és compartir les raons que t’han conduït a una idea. Eludir l’instintiu que té el coneixement per a traduir-ho en una argumentació que pugui ser compartida. Per què? Perquè a les conclusions de l’instint d’un altre és impossible arribar. Però tornant a l’origen d’aquest llibre, si haig de justificar-lo per la confluència entre la meva afecció per la ficció científica o per la mandra que justifica prou atreviment com per a construir sobre el treball d’altres, només puc dir que potser totes dues raons són certes. I, a més, que les dues raons són la mateixa. Un no escriu ficcions en el buit, de la mateixa manera que no té idees especulatives en el buit. I potser per això vaig decidir aprofitar les ficcions que havien escrit uns altres, aquest cop en format pel·lícula, per a introduir les meves idees i els meus arguments. A vegades millors que les mateixes pel·lícules, a vegades no tant.

Per què el cine? Perquè el cine és una tecnologia intermèdia entre la literatura i la Realitat Virtual (RV). Però, a diferència de la RV, el cine és una tecnologia madura, mentre que l’altre no va més enllà de promeses inacabades. De fet, aquest aforisme que obre aquest paràgraf no feia referència a l’origen a la RV sinó als videojocs: el cine, aleshores, era una tecnologia intermèdia entre la literatura i els videojocs. El cine és una tecnologia intermèdia entre la literatura i tot allò que projecti imatges i sigui immersiu, ja siguin aquests els videojocs, les projeccions en 360° o la RV -o allò que vingui després… El cine és el pont entre avui i el futur i, tot i que mai assolirà aquest futur, sempre l’atrapa i el sobreviu amb una solvència sorprenent. Avui molta més gent consumeix cine que videojocs, projeccions de 360° o Realitat Virtual. Però no només hi ha un motiu quantitatiu, també n’hi ha un de qualitatiu. De fet, és la versió a la pantalla gran allò que acredita l’èxit dels diferents formats: és la superproducció de Hollywood, ben saturada d’efectes digitals i bandes sonores bombàstiques, la qual cosa confirma el videojoc, la projecció en 3D o la RV com a productes culturals de referència. I és que, com es veurà més endavant, els cadàvers d’aquest segle XXI gaudeixen d’una salut excel·lent.

Per què ciència-ficció? Aquesta pregunta és fàcil de respondre. Perquè la ciència-ficció és un magnífic planter d’experiments mentals. Molts dels personatges, situacions i mons descrits al cine de ciència-ficció obren infinites possibilitats especulatives que no són altra cosa que experiments mentals. I, des de sempre, aquests escenaris hipotètics que són els experiments mentals han tingut un pes fonamental en la història de la filosofia, i no sols en l’occidental. Un pes que no ha fet altra cosa que augmentar amb l’auge de la filosofia analítica. Avui, quasi pot afirmar-se, l’experiment mental és la forma primera d’argumentació.

Per què cinema de ciència-ficció? Perquè, i aquesta és la base fonamental que explica aquest llibre, quan parlem de màquines estem parlant ineludiblement de nosaltres, els humans. I quan ho fem a través del cine, més que parlar, cridem. Tot argument que apareix en format cinematogràfic, que ja ve avalat per una certa popularitat, assoleix una audiència molt major que les novel·les o els videojocs, per exemple. I així, una altra vegada la mandra, els experiments mentals ja han estat explicats a audiències immenses prèviament. Així, molts dels temes i tesis d’aquest llibre ja han estat discutits abans per moltes persones, la qual cosa sens dubte simplifica l’esforç argumentatiu a l’hora de plantejar les meves idees. Sí, sóc mandrós.

De tot això pot entendre’s que aquest no és un llibre de crítica cultural. No, és un cultural study. Amb tots els meus respectes cap a aquesta disciplina, que compta amb magnífics autors extremadament rellevants, les seves tesis sempre em resulten una mica arbitràries, perquè podrien donar-se o no independentment del producte cultural analitzat; no, aquest és un llibre d’allò que podria denominar-se ontologia cultural, l’intent de respondre a la pregunta «Què sóc?» a través de productes culturals. I no, no és un invent meu. Aquest intent d’explicar allò que som a través de productes culturals és una cosa que sempre ha fet la metafísica, però passa que aquells productes culturals solien ser altres llibres de metafísica. Perquè sí, aquest és un llibre de metafísica.

I és que, i aquesta és la tesi que suporta tot el llibre, les màquines són la millor forma d’autoexploració que ha creat l’humà. Molt millor que la filosofia. Són un exercici, sovint extremadament candorós, d’autoconeixement. De fet, incomptables teories de la ment han sorgit a partir d’arquitectures de hardware i software, especialment durant el segle XX. El llistat d’influències recíproques entre un i un altre camp, la ciència-ficció i la teoria de la ment, és immens. Les màquines són l’encarnació d’aquest experiment mental que som per a nosaltres mateixos. Però no només això. Són una idea de nosaltres mateixos amb capacitat per a transformar-nos a nosaltres mateixos i el món que habitem. Estem en aquest moment en què l’experiment mental, això que nosaltres creiem sobre nosaltres mateixos, està deixant de ser mental per a convertir-se en real. Són temps interessants aquests.

És allò que jo he anomenat Mundo-hecho en un altre lloc.

I, finalment, un breu comentari sobre la selecció de les pel·lícules de ciència-ficció tractades. Tot i que potser la ciència-ficció és el gènere cinematogràfic l’inici del qual és més fàcil d’assenyalar, aquell pioner Le Voyage dans la Lune (1902) de Méliès, aquí s’ha optat per un altre criteri, encara que l’obra mestra francesa és un magnífic exemple de cine polític. Atès que es tracta de parlar de les màquines com un altre-nosaltres, un tema que no es tracta en l’obra francesa, la selecció no podia sinó començar amb la també pionera Metropolis (1927) de Lang i acabar amb Blade Runner (2017) de Villeneuve, i no perquè aquesta última és especialment pionera, sinó (1) perquè en introduir la natalitat dins de l’univers robot sembla que tanca un cercle relatiu a la fusió entre humà i màquina i (2), més pragmàtic, perquè en algun lloc havia d’acabar la selecció i aquesta fallida continuació del primer Blade Runner (1982) de Scott semblava un punt culminant en la història del gènere. En general he intentat mantenir-me dins de les fronteres del gènere, però a vegades he acabat acostant-me a altres obres que si bé no són directament atribuïbles a la ciència-ficció no estan tan lluny, almenys com a plantejament d’experiments mentals. Així, al llarg del text apareixeran autors com Buñuel o Lynch. Però, excepte aquestes comptades excepcions, he intentat mantenir-me dins dels límits reconeixibles del gènere. Això sí, les pel·lícules són utilitzades moltes vegades no tant pel que expliquen sinó pel que projecten. Més que pel·lícules vistes, són pel·lícules llegides, si és que això és possible, per a connectar-les amb alguns dels principals problemes metafísics que ens aguaiten des de l’aparició de les màquines a la nostra vida. Problemes que, d’altra banda, tampoc han canviat tant.

Per això Dejad que las máquinas vengan a mi no tracta tant de màquines com de nosaltres. S’utilitza a les màquines com a mirall d’allò que som molt més que per a parlar de les màquines en si. I de com les màquines i la transformació del món que provoquen obren un espai especular on veure’ns reflectits. Poden les màquines promoure aquesta reflexió ontològica? Jo crec que sí. I no només perquè les màquines defineixen un món i a nosaltres, els seus habitants. També perquè les màquines, la seva constitució i fonament, són una projecció del que pensem, són la nostra constitució i fonament. Les màquines, que primer eren una projecció nostra, ara ens reflecteixen. I aquesta imatge és la que es vol analitzar en aquest llibre. Una anàlisi que també és una obligació, les màquines comencen a estar tan prop de nosaltres que ens trobem davant la disjuntiva de rendir-nos al seu assalt contra la idea d’allò humà o bé de redefinir-nos. El primer capítol investiga aquest assalt en allò que he anomenat el desplaçament ontològic i explora els diferents escenaris en què es pot plantejar aquesta redefinició. El segon analitza les bases per a aquesta nova definició d’allò que som a partir del Principi de raó suficient, això -sigui el que sigui, i al llarg del llibre es proposen i destil·len diferents alternatives- que ens constitueix com a humans i ens fa diferents de les màquines. El tercer capítol descriu el gir metafísic al qual ens obliga el món maquinitzat, o com les estratègies de definició d’allò humà, sobretot el llenguatge i els afectes, han estat desmantellades a causa de l’avanç de la metafísica, fonamentalment des de la meitat del segle passat. El quart explora l’impacte ontològic de la màquina, a través del qual es redefineixen dos vells debats però no connectats, la relació jo-alteritat d’una banda i la diatriba entre realisme i antirealisme per una altra, els plantejaments tradicionals del qual han estat superats per la formalització del món a la qual ens ha obligat la màquina, ja que aquesta només pot operar en un món altament formalitzat -allò que a un altre lloc he anomenat món-fet, davant del món donat on fins avui s’ha mogut tant el món com la metafísica. El cinquè narra l’assalt de la màquina a l’últim bastió de l’humà, la vida i les seves vivències; i com aquest assalt ha estat provocat pel mateix humà en generar allò que he anomenat l’estrenyiment ontològic d’això que hi ha, motor inicial de la formalització del món i principal responsable de l’aparèixer del món avui. I, en l’últim, esbosso alguna cosa que podria considerar-se un contra-Test de Turing, és a dir, la prova d’humanitat, una vegada vençuts tots els bastions que ens feien humans i per tant diferents de la resta d’allò donat, recau en les màquines. Ja no és la nostra feina decidir si una màquina és humana o no sinó que és la màquina la que ha de decidir si som humans o no.

És cert que molts dels escenaris que es discuteixen al llarg de les pàgines de Dejad que las máquinas vengan a mí estan succeint ara mateix, per la qual cosa la seva definició conceptual moltes vegades és nebulosa. Per aquest motiu, aquest és un assaig que parla d’allò que som però que no es nega a arriscar-se i parlar d’allò que podríem ser una vegada ens trobem cara a cara amb una màquina tan capaç com un humà. És per això que és una antropologia del futur, un avançament d’allò que potser ens espera com a espècie. Una antropologia que busca pensar el demà per a repensar l’avui, si és que aquestes categories temporals segueixen conservant algun sentit. Dejad que las máquinas vengan a mí és un viatge en el temps, a vegades milers d’anys cap endarrere i a vegades uns quants cap endavant, per a arribar fins avui. Dit això, m’agradaria passar als agraïments. En primer lloc, voldria agrair el suport tant afectiu com logístic que m’ha ofert Laura Durán per a la confecció d’aquest llibre.

A més, no puc oblidar-me de les meves filles, amb les qui he vist moltes de les pel·lícules aquí esmentades i els comentaris de les quals moltes vegades m’han obert els ulls a noves interpretacions i arguments. Sense la seva ajuda moltes de les tesis d’aquest llibre haurien estat unes altres. I, segurament, pitjors.

També haig d’agrair a Albano Cruz la seva participació en les nostres sessions de Tamagotchi, un cicle de conferències que donàvem al voltant del concepte d’allò humà i les seves modificacions a través de la tecnologia. Moltes de les idees que es plantegen aquí estan estretament vinculades amb allò que vam explicar en aquells CSR de Madrid, Valladolid, Burgos, Vigo… així com en la mateixa Llibreria Enclave i al Medialab. De fet, aquest llibre és la meva versió d’aquelles xerrades. O, més ben dit, part d’aquest llibre és la meva versió d’aquelles xerrades. D’allò que vaig aprendre en aquelles xerrades. Des d’aquí el meu agraïment a tots els qui van suportar les 18 hores de discurs, les tres sessions de 6 hores cadascuna durant les quals Albano i jo tractàvem la fusió de l’home amb la tecnologia des d’un prisma lògic, ontològic i ètic; i no sols això: malgrat la nostra retòrica encara tenien ànims per a preguntar, qüestionar i refutar el nostre discurs. Aquest llibre és, en bona mesura, un homenatge a tots aquells assistents. Estic segur que tard o d’hora Albano escriurà el seu.

I, per a acabar, vull agrair la perseverança i la fe en mi mateix, moltes vegades superior a les meves pròpies, dels meus editors, María i Pino, cor i pulmó, cervell i sang de l’Editorial Enclave. Sense ells aquest llibre mai hauria assolit el format llibre i mai ho hauria fet d’aquesta manera.

I, per a acabar, gràcies al lector. Perquè, a partir d’aquest moment, tot el que llegeixi aquí li pertany, ho vulgui o no.

Nota: La traducció és nostra.

Davant les habituals batalles verbals que es despleguen a Twitter, la plataforma vol oferir una segona oportunitat als tuitaires més agressius. Així, la companyia està provant un nou sistema per calmar els ànims abans que algú hi obri foc: quan els algorismes detecten una resposta amb llenguatge “ofensiu”, hi apareix una finestra amb una suggerència per canviar el text abans de ser publicat. Una mesura que ha sembrat la desconfiança a diversos usuaris de Twitter: “La llibertat d’expressió existeix perquè la gent pugui dir coses que no t’agraden. Al final és una companyia la que decideix què és apropiat i què no, que no és cap poder moral superior”, diu un usuari.

L’any passat, Instagram va fer una prova similar. “Els resultats han estat positius. Veiem que aquests tocs d’atenció poden animar la gent a reconsiderar les seves paraules”, va escriure al desembre la companyia al seu blog. D’aquesta manera, avui, quan els algorismes d’aquesta xarxa social detecten que un usuari és a punt de publicar un comentari potencialment lesiu, se li apareix un avís com el de la imatge, i l’informa de que frases similars ja han estat denunciades abans.

Cal tenir en compte que, amb Twitter, ja són totes les grans xarxes socials les que han mostrat la seva confiança en la Intel·ligència Artificial a l’hora de moderar continguts. I això és especialment cert quan la pandèmia ha fet retallar temporalment molts llocs de feina, segons Tech Crunch. Tot i així, és evident que es tracta d’una mesura que ha vingut per quedar-se.

1. “Els mitjans de comunicació, Wikileaks i les xarxes socials van començar a escampar informació sobre les tècniques d’espionatge dels Estats Units i els seus aliats. Aquell degoteig de filtracions encara dura, fins al punt que gairebé s’han normalitzat les notícies sobre la vigilància massiva. Però ningú ha anat a la presó i l’espionatge continua.”
2. “Allò rellevant del telèfon intel·ligent no és la seva dimensió tecnològica, sinó el seu ús social: es tracta d’un aparell que portem a tot arreu amb nosaltres, que sol integrar totes les facetes de la persona (treball, amistats, hàbits de consum, activitat política), que serveix com a arxiu de les seves vivències i que concentra gran part (si no la totalitat) del seu historial relacional. A hores d’ara, qualsevol adversari sap que n’hi ha prou amb fer-se amb el control del telèfon per a accedir a un riu d’informació rellevant de manera immediata.”
3. “Seguint la regla d’or «no existeix una informació més ben protegida que aquella que no arriba a generar-se», has de desenvolupar l’art de saber quan no produir cap informació.”
4. “Atrapats com estem en aquest nou paradigma, irremeiablement hem d’aprendre a moure’ns en un mitjà que ens és hostil. Se’ns ha llançat al tatami cibernètic sense rebre cap instrucció prèvia, i això ens fa summament vulnerables davant d’adversaris que són més poderosos, més perseverants i més experimentats que nosaltres.”
5. L’anonimat, com a necessitat diferent de la seguretat o la privacitat, ha estat un recurs necessari en moltes ocasions històriques, actuant com a mesura de prevenció per limitar la superfície d’atac de l’adversari: sabut és que no pots colpejar allò que no pots veure. Ho il·lustren a la perfecció les filtracions d’Edward Snowden, que va haver de mantenir la seva identitat real en secret per a establir contacte amb la premsa sense cridar l’atenció de la NSA americana. (…) Més que «seguretat», l’anonimat ofereix una protecció similar a la del camuflatge, que serveix per allargar la fase d’identificació prèvia a l’atac”.
6. “L’ús d’un terminal mòbil comporta la monitorizació de la localització física aproximada per part del proveïdor i d’aquells tercers a qui el proveïdor proporcioni accés. Aquesta circumstància ha d’avaluar-se també des d’un punt de vista col·lectiu. Es pot deduir que dos o més persones es desplacen juntes si els seus telèfons es van connectant a les mateixes antenes al mateix temps quan es mouen.”
7. “Cada any som testimonis de com diversos proveïdors pateixen atacs i bretxes de seguretat en què es veuen compromeses centenars de milers de contrasenyes: Adobe, LinkedIn, PlayStation… No reutilitzar claus et protegeix fins i tot en cas que un atacant arribi a descobrir quina és la teva contrasenya en un servei, de manera que no pugui utilitzar-la per a accedir als teus altres comptes. Si, per contra, tens una mateixa clau que utilitzes per a tot, en cas que algú l’aconseguís guanyaria un accés integral a la teva identitat online.“
8. “Una aplicació pot arribar a accedir a pràcticament tota la informació i sensors del nostre telèfon si té els permisos adequats: identitat, contactes, informació del wifi, localització GPS, SMS, trucades i fins i tot micròfon o càmera. La informació que recopila una aplicació és per tant molt major, i com a usuaris hem de decidir amb cura quines aplicacions tenen accés a quines dades en el nostre telèfon.”
9. “Existeixen diverses eines que relacionen els teus «m’agrada» o retuits amb moviments socials o ideologies polítiques afines, i això li concedeix un poder més gran al teu adversari. Com més informació generes, més fàcil és situar-te en una base de dades ideològica ben detallada, tenint en compte el teu rang d’edat, ciutat i cercle social. O pitjor encara, també existeixen eines online que es dediquen a classificar tota la informació que hagis generat en els teus perfils perquè amb un sol clic quedi exposada per categories.”
10. En la missatgeria instantània, “si algú pren la decisió personal de no protegir-se, la seva decisió individual repercuteix ipso facto en la seguretat i privadesa del conjunt de comunitats de les quals forma part. La seguretat és un esport d’equip: intentem que tot el nostre entorn habiliti un codi de desbloqueig i xifri l’aparell per evitar que terceres persones puguin accedir al seu contingut, que en bona part serà contingut que pot exposar la seva xarxa de contactes.”

Nota: La traducció és nostra.

Google Chrome eliminarà les ‘cookies’ o galetes publicitàries -que segueixen els usuaris d’una web a una altra i rastregen els seus hàbits de navegació-, tal com ja han fet Microsoft, Mozilla Firefox i Safari d’Apple. Ho ha anunciat Justin Schuh, el director d’enginyeria del navegador, en una entrada al blog titulada ‘Construir una web més privada; un camí perquè les galetes de tercers quedin obsoletes‘. I ja ha fixat data: el 2022.

Les cookies de tercers són importantíssimes per la indústria publicitària i editorial des de fa 25 anys. Són petits arxius de text que donen informació als venedors de les pàgines web que un usuari visita i, d’aquesta manera, els permet personalitzar els anuncis en línia.

Google en sortirà reforçat

El principal negoci de Google és la publicitat, i les cookies són un pilar d’aquest negoci. Però com moltes de les reformes favorables a la privacitat que s’estan introduïnt a Europa i als Estats Units, aquesta mesura pot reforçar encara més Google, que ja ha acumulat grans quantitats de dades internes dels seus usuaris. I la informació és poder.

El propi enginyer de Chrome explica que desenvoluparan eines alternatives per mantenir webs amb publicitat. Unes alternatives que poden convertir Chrome en un intermediari encara més important per a la publicitat, segons el Financial Times, en mantenir la informació sobre els usuaris, i podent compartir-la selectivament amb altres empreses.

David Tomàs, CEO de Cyberclick, explica al Popap que Google vol un sistema centralitzat, on tota la informació quedi sota el seu control i evitar sistemes que titlla d'”opacs” com els d’empremta digital de navegador (fingerprinting), que registren les característiques del navegador web de l’usuari -com el tamany de la pantalla- sense que ho sàpiga.

Un gegant sota la lupa

La mesura s’anuncia quan l’autoritat de protecció de dades d’Irlanda investiga el negoci de publicitat en línia de Google i la pràctica de les ofertes en temps real a petició de Brave, un nou navegador que inclou de sèrie funcions avançades de privadesa i bloqueig de publicitat.

Tot i així, Chrome ven la mesura com una resposta lògica als clams dels usuaris per una privacitat més sòlida a la xarxa: “Els usuaris exigeixen una major privadesa (inclosa la transparència, decisió i control sobre com s’utilitzen les seves dades) i està clar que l’ecosistema web ha d’evolucionar per satisfer aquestes demandes creixents”, escriu Schuh.

Una il·legalitat generalitzada

Investigadors de l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT) i altres universitats punteres han publicat un estudi conjunt sobre l’ús de les cookies, que no en surten ben parades. Les lleis de privadesa de la Unió Europea estableixen que el consentiment de seguiment de l’usuari ha de ser informat i donat lliurement. Tot i així, l’estudi suggereix que només un 11,8% dels llocs compleixen els requisits mínims del Reglament General de Protecció de Dades (GDPR).

A més, els investigadors es van trobar amb tota mena d’estratègies per confondre l’usuari a l’hora de demanar el consentiment a l’ús de les galetes. Per exemple, van topar amb opcions d’acceptació premarcades, botons de denegació del consentiment amagats o que requerien molts clics per marcar-los o, directament, pàgines que feien seguiment abans de demanar el consetiment o, fins i tot, un cop denegat.

En total, més de la meitat dels llocs analitzats no tenien l’opció de rebutjar el seguiment. I dels que la tenien, només un 12,6% permetien rebutjar-lo amb igual o inferior nombre de clics necessaris per acceptar-les.

D’aquesta manera, Facebook explica en un comunicat que suprimirà o etiquetarà els vídeos fets amb la intenció d’enganyar; o sigui, aquelles falsificacions que als ulls de qualsevol persona podrien semblar reals, només si han estat fets amb Intel·ligència Artificial.

La companyia, això sí, explica que no implementarà una política de retirada general dels vídeos manipulats marcats com a falsos pels verificadors (fact-checkers). D’aquesta manera, la nova directriu no s’aplicarà als vídeos satírics, ni als que només s’ha canviat l’ordre dels mots o s’han suprimit. Així, l’empresa de Mark Zuckerberg no prohibirà un vídeo com el de la presidenta de la Cambra de Representants dels Estats Units, Nancy Pelosi, que va editar-se (sense fer servir IA) per fer com si anés borratxa, i que va fer-se viral l’estiu passat.

Les reaccions al vídeo de Pelosi van ser diverses. Uns, condemnaren Facebook per no prohibir el vídeo. Altres, argumentaren que eliminar-lo assentava un perillós precedent per censurar paròdies polítiques o dissidents.

Sens dubte, els vídeos falsos, editats amb eines a l’abast de la majoria, constitueixen una amenaça important per als polítics immersos en una cursa electoral, per exemple. Però la pregunta, aleshores, és: qui decideix què és satíric i què és enganyós? On és la línia que separa aquestes dues categories? Cal prohibir els vídeos falsos que mostren, posem per cas, una falsa declaració racista? I això, Facebook, no ho aclareix.

El ransomware Ryuk, que fa unes setmanes va bloquejar els sistemes informàtics de la Cadena SER i altres empreses espanyoles, podria ser la causa d’un atac que ha obligat a apagar tots els ordinadors de l’administració pública de Nova Orleans (Louisiana, Estats Units). L’afectació és tan gran que l’alcalde ha declarat l’estat d’emergència i els treballadors públics han hagut de tornar al bolígraf i el paper.

Aquest és el cas més recent però, malauradament, no és l’únic. Als Estats Units, ja són unes quantes administracions locals i estatals que han patit els devastadors efectes del ransomware, els virus que infecten les xarxes informàtiques d’una organització i bloquegen fitxers crítics a canvi d’un rescat. I la situació encara pot empitjorar. Alguns atacants han donat un pas més en l’extorsió i també roben dades i amenacen als afectats amb filtrar-les per assegurar-se el pagament.

L’any passat, Atlanta, Baltimore i diverses ciutats de Florida també van ser infectades. A l’agost, 23 ciutats de Texas van patir atacs de manera coordinada. El mes passat, l’administració estatal de Louisiana va sumar-se a la llista de víctimes del malware, i ho feia per segon cop en sis mesos. Això l’obligà de nou a desactivar les pàgines web governamentals i altres serveis digitals i a declarar l’estat d’emergència. Ara, l’any acaba amb els sistemes de l’administració pública de Nova Orleans infectats i la policia bolcada en la persecució d’uns criminals sense rostre, que operen des de l’absolut anonimat. El més estrany és que, de moment, aquest cop ningú no ha reclamat diners.

Segons Tech Crunch, els governs i les autoritats locals són especialment vulnerables davant d’aquesta mena d’atacs, perquè sovint disposen d’insuficients recursos per protegir els sistemes de les principals amenaces. Amb tot, aquest últim atac no ha agafat desprevinguda la ciutat, que ja estava preparada per treballar offline i, per exemple, les comunicacions d’emergència no es van veure afectades, segons va difondre el compte de Twitter d’emergències “NOLA Ready”, utilitzat sobretot durant situacions catastròfiques com són els huracans. Tot i així, serveis com ara la planificació d’inspeccions d’edificis s’han hagut de gestionar a mà.

Segons el Ponemon Institute, que investiga la protecció de dades, només el 36% de les empreses tecnològiques dels Estats Units asseguraven el 2018 que els seus equips eren prou eficaços per a detectar problemes interns de ciberseguretat abans d’un atac. D’altra banda, un 71% dels alts executius i gerents no mantenien una comunicació fluida sobre els riscos amb els serveis de seguretat, i un 68% no captava bé el perill i l’efecte negatiu per a la companyia.

“Qualsevol aplicació mòbil o producte similar desenvolupat a Rússia, com la FaceApp, és una amenaça potencial per a la contraintel·ligència, segons les dades que el producte recol·lecta, les seves polítiques de privacitat i termes d’ús i els mecanismes legals que permeten al govern de Rússia accedir a totes les dades dins les seves fronteres“.

La viralització de l’aplicació va anar acompanyada d’un cert alarmisme perquè, tal com va explicar Albert Cuesta al diari ARA, FaceApp no transforma la imatge dins el telèfon mòbil, sinó que l’envia a uns servidors externs per a fer les modificacions i, tot seguit, descarrega el resultat al dispositiu. Però les imatges no van a parar a servidors russos, com molts van pensar-se, sinó que són enviades als servidors d’Amazon Web Services i de Google Cloud. A més, FaceApp va dir públicament que suprimeix la major part de fotografies dels seus servidors al cap de 48 hores.

Tot i així, l’FBI alerta a la carta que els Serveis d’Intel·ligència russos tenen “una gran capacitat d’explotació cibernètica” i, segons les lleis locals, poden “accedir de forma remota a totes les comunicacions i servidors de les xarxes russes sense haver de fer cap sol·licitud als proveïdors d’Internet”.

Cal tenir en compte que aquests comentaris de l’FBI s’emmarquen en la creixent preocupació dels Estats Units envers els productes tecnològics estrangers. De fet, més recentment li ha tocat el rebre a TikTok, una plataforma de compartició de vídeos propietat de la companyia xinesa ByteDance que es creu que té aproximadament mig milió d’usuaris actius a tot el món. En aquest sentit, segons diversos mitjans com la BBC, Schumer també va demanar a l’octubre una avaluació de riscos de seguretat nacional per a TikTok i altres plataformes de propietat xinesa.