Fotografia: Puglisi impartint una conferència al congrés de ciberseguretat No Con Name. / No Con Name

Silvia Puglisi (Itàlia, 1983) és enginyera informàtica i va estrenar-se a Google (Dublín), on va treballar cinc anys. Però si el punt de partida va ser el gegant tecnològic que ho sap quasi tot, ha acabat formant part d’una organització clau per a la defensa de la privacitat a Internet, The Tor Project, on treballa des de fa quatre anys. I, entremig, ha fet feina al Fab Lab Barcelona -una xarxa col·laborativa global per a la recerca- i s’ha doctorat a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC).

The Tor Project és l’entitat sense ànim de lucre que gestiona Tor, acrònim de The Onion Router (en català, l’Enrutador Ceba), que és el programari de codi obert que permet navegar anònimament per la Xarxa. Tal com explica Edward Snowden al llibre Permanent Record, Tor és una creació del govern dels Estats Units que es va acabar convertint en un dels pocs escuts eficaços contra la vigilància estatal, basat en un model de comunitat cooperativa que depèn de voluntaris experts en tecnologia de tot el món que gestionen els seus propis servidors des dels seus soterranis, golfes i garatges: “Gairebé cap dels servidors Tor -anomenats ‘capes’- coneix la identitat de l’origen del tràfic, ni té cap informació per identificar-lo. A més, en una autèntica jugada mestra, l’únic servidor Tor que coneix aquest origen (el primer de la cadena) no sap on es dirigeix el tràfic”.

Però la xarxa d’anonimització més utilitzada del món no ha evitat els danys col·laterals de la pandèmia i, recentment, ha patit una dràstica reducció de la plantilla per la caiguda de les donacions i la congelació de les subvencions. A més, Puglisi i altres companys seus es troben en ERTO fins el desembre.

A què es dedica The Tor Project?

El Projecte Tor és una entitat d’administració de la xarxa Tor. No intervé en allò que passa a la xarxa en si, perquè aquesta no és controlada. El projecte s’ocupa, sobretot, de desenvolupar un protocol, o sigui, allò que defineix la manera de navegar per Internet. El resultat és el navegador Tor. 

Quines implicacions té per a la nostra societat l’existència d’una xarxa com Tor? Què significa l’eslògan del Projecte Tor ‘Take back the Internet’?

El principal paper de Tor és ajudar a persones en situació de censura o risc de censura a l’hora de fer alguna cosa tan simple com llegir el diari o buscar informació. Per exemple, en alguns països, buscar a Internet sobre com avortar pot ser molt perillós. Per altra banda, res justifica que, quan llegeixes un diari, cinquanta empreses mirin com es mou el teu ratolí a la pantalla. 

Quina rellevància té l’activitat del Projecte Tor per a la supervivència de la xarxa Tor: podria existir una sense l’altra, només amb el suport i treball de voluntaris?

L’objectiu del Projecte Tor és el desenvolupament del protocol, la resolució dels problemes del codi i el manteniment d’aquest codi. Però la xarxa és mantinguda sobretot per voluntaris. Jo mateixa tinc un node i la gent l’utilitza per accedir a la xarxa. La xarxa en si és, d’alguna manera, autònoma del projecte. De fet, hi ha molts projectes de codi lliure que es desenvolupen íntegrament per voluntaris. És el cas de Debian, una distribució de Linux. En altres casos, hi ha empreses o organitzacions al darrere.

Com pot una xarxa que depèn directament del treball d’una organització tenir garanties de ser una xarxa lliure i independent?

Per començar, no controlem la xarxa. Qualsevol persona pot posar un node a la xarxa. En segon lloc, el codi del programari és obert i molta gent el llegeix. Quan tu utilitzes el navegador Tor o afegeixes un node a la xarxa, pots confiar que molta gent accedeix i revisa aquest codi, tal com funciona una distribució Linux de codi lliure. 

Actualment, el Projecte Tor tenia fins a 35 persones treballant en el nucli del seu servei, però l’alerta sanitària del coronavirus ha forçat l’organització a acomiadar a 13 persones, que és un terç de la plantilla, per a poder continuar endavant. Com afectarà això a Tor? Quines conseqüències per a la privacitat pot tenir?

Seguim treballant com abans i el protocol es manté igual. Tot i això, ara som menys gent i la resolució d’alguns problemes pot ser més lenta. Per sort, tenim una comunitat molt activa de persones que no treballen directament al Projecte Tor, però que investiguen sobre el protocol, o bé simplement fan traduccions, o bé fan desenvolupaments durant el seu temps lliure. Són molts els voluntaris que sostenen el projecte. El Projecte Tor funciona d’una manera similar a organitzacions com Indymedia, que a finals dels anys 90 va impulsar un mitjà de comunicació més independent i autosostenible. Molts dels qui en formaven part ara són a Tor. 

Esdeveniments com la primavera àrab o les revelacions de Snowden, el 2013, van disparar l’èxit de Tor. El pic més alt d’usuaris va coincidir amb l’inici de les revelacions sobre l’espionatge massiu de la NSA, passant de menys de 800 mil usuaris a gairebé 6 milions en tan sols un mes…

Sovint s’ha parlat de la utopia de la tecnologia. Hi ha dos moments que trenquen amb aquesta creença. El primer coincideix amb les filtracions de Snowden, i el segon amb el cas de Cambridge Analytica, l’empresa que va tenir un paper decisiu en les victòries de Donald Trump i el Brexit utilitzant dades personals per a influir en decisions polítiques. Amb les revelacions de Snowden, es va trencar la confiança amb el govern, i amb l’escàndol de Cambridge Analytica es va trencar la confiança amb les grans corporacions. Crec que d’aquí a un temps ens passarà el mateix amb aplicacions com Facebook, Whatsapp o Instagram.

Com de ràpid hem de fugir d’aquestes xarxes socials?

És normal que la gent vulgui tenir-hi un compte, però com menys dades hi comparteixis, millor. L’ideal seria, per exemple, que no utilitzis el mateix navegador per accedir al compte bancari i per connectar-te a Facebook. Si una cosa la fas amb Chrome, l’altra la pots fer amb Firefox, o al revés. També és convenient evitar l’ús d’aplicacions mòbils que acaben enviant dades a grans corporacions com Google o Facebook. És preferible fer servir Facebook o Instagram des d’un navegador. 

La Covid-19 ha implicat prioritzar la recol·lecta de dades personals per sobre de la privacitat. Hi haurà un abans i un després en matèria de llibertats?

A escala europea, els protocols per analitzar els contagis són força segurs. De fet, un dels protocols més descentralitzats han estat desenvolupats en bona part per l’espanyola Carmela Troncoso i el seu equip, que treballen a Ginebra. La majoria de les aplicacions dels governs s’han desenvolupat amb aquesta idea: que les anàlisis de dades personals es fan al telèfon de la persona i no es comparteixen ni amb el govern ni amb les empreses. Tot i això, els governs regionals ja tenen les dades dels contagis perquè les han obtingut a través dels hospitals i els diferents sistemes de salut. Malgrat tot, altres governs han actuat amb més picardia i han arribat a un acord amb empreses poc fiables. Per exemple, arran de la pandèmia, el govern d’Anglaterra ha començat a col·laborar amb Palantir, una empresa que ven dades de persones migrants o sospitoses d’alguna il·legalitat a la policia.

La privacitat ha de prioritzar-se per davant de la seguretat?

La privacitat sempre és prioritària. La privacitat és un dret que ens permet desenvolupar les nostres idees, saber qui som i com volem presentar-nos al món. A vegades penso que és com la roba. Tu esculls com et vesteixes, o si et vesteixes una mica més o una mica menys. No sóc de les persones que considera que la privacitat ha mort i que, si no tens res a amagar, no cal amoïnar-se. De fet, la privacitat està en moltes constitucions i és un dels drets fonamentals. Ara bé, l’anonimat no és el mateix que la privacitat. L’anonimat és quan tu has fet alguna cosa i ningú ho sap. A vegades l’anonimat provoca una certa por. A La República, Plató parla de Giges, un pastor que troba un anell que li dona el poder de la invisibilitat que utilitza per matar el rei. El conte ens ve a dir que el do d’ocultar-se serveix per a fer el mal. Això no és cert i, a més, actualment existeixen tots els mecanismes per descobrir si algú ha comès un crim independentment de si llegeix El País, La Vanguardia o si prefereix un altre diari.

Realment hi ha els mecanismes per a perseguir la pederàstia, la venda il·legal d’armes o el narcotràfic al web fosc (dark web)?

Sí, hi ha mecanismes. Sempre que la gent utilitza un servidor es produeixen errors. La gent que comet un delicte també deixa un rastre fora del web fosc. A vegades el web fosc provoca una certa por perquè no hi ha una empresa al darrere. Però, en molts casos, el material il·legal també es comparteix per Whatsapp, com passa amb molts vídeos de ciberassetjament. També hi ha molt material que es comparteix a Dropbox o Cloudflare, un servei que et proporciona cert anonimat perquè no revela on es troba el servidor.

El web fosc és un terme criminalitzat. Hauríem de canviar l’enfocament?

Crec que sovint els mitjans no troben una bona història quan parlen d’arxius compartits a Dropbox. En canvi, si parles del web fosc, hi ha tota una narrativa al darrere que desperta més interès i que va desenvolupar-se amb el sorgiment de Silk Road, un popular mercat negre de droga desmantellat el 2013, i que evocava històries de pirates.

Com es planteja a Tor el dilema entre privacitat i seguretat?

Nosaltres escollim sempre la privacitat perquè l’usuari és la baula més dèbil de la cadena; especialment si viu en un país amb llibertats limitades. Cal tenir en compte que a Internet també hi ha contingut il·legal i que cada país té la seva manera de detectar qui comparteix aquests continguts. 

En un país on les llibertats estan limitades, el web fosc és un mitjà d’expressió i accés a informacions que en altres espais estarien vetats o suposaria un risc inassumible. Però Tor també és popular en les democràcies liberals. Per què és necessari Tor en un Estat com l’espanyol?

Tu has de tenir el dret de comprar alguna cosa i no haver de pagar un preu alterat pel fet d’haver buscat el mateix producte tres setmanes abans, com passa amb el cost d’un vol, per exemple. El dret a la privacitat és també això: no ser vist mentre busques qualsevol cosa. 

Hi ha alguna mesura implementada per The Tor Project o alguna altra organització que intenti mitigar l’ús de la xarxa per a cometre crims?

El protocol onion et permet publicar un web sense que ningú identifiqui l’autor ni el visitant. Es protegeixen les dues parts. Per altra banda, si ve algú i ens diu que una pàgina és il·legal, nosaltres no tenim manera de conèixer el servidor d’origen. Tot i això, nosaltres no volem que aquest tipus de contingut sigui al web fosc i sovint pensem mecanismes per evitar que n’hi hagi. Però són continguts que també existeixen a Internet. 

2 Replies to “Silvia Puglisi, de The Tor Project: “El principal paper de Tor és ajudar a persones en risc de censura per fer alguna cosa tan simple com llegir el diari”

Els comentaris estan deshabilitats.